És quan ric que em veig gepic

Sic transit gloria mundi...

2009-05-01T16:34:00.008+02:00

Arribem. Vinga, va, ingressem. Proves. Fum-li prostaglandina. Res, no va. Fum-li una mica més. Res, res de res. Au, una micona més. Res de res de res. Dolors. Contraccions. "Provem amb oxitocina?" "Prova-ho amb ta mare, tros de matasanos!" Vint-i-sis hores. Trenquem aigües. No trenquem cap son, coi. Fa fred. Fa calor. Fa mal. Fa nosa. Fa tard, aquesta nena.

I la Làctia, pontifica:

"Tot aquest preu a pagar, per uns minuts de glòria...?"

Desvio la mirada cap als moixonets que sobrevolen tot xirois les cúpules del pavelló de Sant Tomàs.

eQr

És quan ric que em veig gepic

2009-02-23T21:55:00.003+01:00

Si aquest bloc fos suec, s'hauria de dir

Den er när jag skratt , så pass jag ser mig själv knöl

Si fos rus, seria

он быть когда я смеяться , тот я видеть я хижина

Si en Ximosan fos japonès, tindríem un bloc de nom

イット is when 麿笑い , 厥成程自分

I, per acabar, en cas d'haver nascut a San Giuseppe Vesuviano, estaríeu llegint el

È quando io risata , quello vedo me stesso gobba

Si ho intenteu pronunciar tot plegat 5 vegades de forma ràpida sense embarbussar-vos, entendreu perquè un servidor va anar a parar a aquesta part del món...

eQr

Sense mans

2009-02-22T11:24:00.004+01:00

I vas i compres el teu nou mòbil, i vas i obres la capsa, i vas i l'estrenes tot content, i vas i... vatua... què és això??? Ah, uns auriculars. Uns auriculars?? Uns auriculars???!!!

Doncs sí, tots els mòbils vénen amb uns petits i menuts auriculars, d'aquells que es veien el mil.lenni passat quan la jovenalla passejava amb uns estris ortopèdics a les orelles que es deien walkmans, en aquell temps quan les calces eren totes de talla XXL i el color pistatxo-festuc era moda hípermegaguaiqueticagues.

I des del Mediterrani estant, penses que aquests de Nokia, Eriksson, Motorola i companyia estan una mica desfasats, tots plegats.

I després va i en Floquet t'envia de viatge, i resulta que és a Suècia, i resulta que és pel febrer, i coi, pel febrer hi fa rasca, allà dalt. I tens fred, i tirititeges (que és un mot que no existeix, però que sona a fred i a català), i no tens guants perquè ets de la sunniest part in Europe, i tornes a tirititejar i, de sobte... veus que tots els suecs i les sueques, ben tapadets i tapadetes, parlen amb els seus mòbils amb les mans a les butxaques, gràcies a aquells auriculars que tu vas trigar menys de tres nanosegons a llençar a les escombraries (ups, perdó, a la deixalleria verda reciclable i sostenible, vull dir!)... i et dius a tu mateix: E pur si muoven, questos suecos!

I en aquell precís instant et truca la Làctia, i et preguntes si has de contestar amb el teu mòbil "manslligades" i treure les mans de les butxaques, o més valdria sordejar una micona...

Den er köld , upp här!

eQr

Yellow

2008-11-28T02:58:00.001+01:00

Fa fred.

Molt, per ser Cambrils.

I és tard.

Molt, per ser dijous.

I jo que vinc de fora, de lluny, d'allà on un, quan hi va, hi ha d'anar tot sol. I és que tot plegat és groc, i jo em sento groc, i tot ho veig groc.

Per això, i perquè sí, em venia de gust fer-ho. Malgrat el fred, malgrat el tard, malgrat tot.

I és que una imatge blava val més que tots els grocs del món:

Quin amic, el mar.

I que bé, tenir-lo tan a prop.

Sobretot quan t'adones que els teus pilars són fets de sorra...

I no, no s'admeten comentaris.

eQr

Simbimbim your body down!

2008-10-05T00:24:00.002+02:00

Hola què passaaaaa! Here we go, simbimbim your body down! Després d'aquest estiu, arribarem i güifarem, in the morning, to the beach, to the glashe, to the jashpe, béee, bé, bé, bé, bé grans i petits, farem merchandising, putxinol·les, jirgüigousen, move your body to the world, gas aquí, gas aquí, súbelo, here we go!!!...

Pànic

2008-09-25T00:06:00.005+02:00

Posats a imaginar el pitjor del pitjor del pitjor, posem-nos-hi-ho-en-us (coi de pronoms febles...):

- Un reactor nuclear coreà instal.lat dins d'un submarí rus amb un capità de Calldetenes.

- Un tornado dins d'un poliesportiu on s'està fent un concurs de figures de peces de dòmino.

- Un turista anglès a Les Rambles amb broncejat gamba i mitjons i sandàlies.

- En ZP dient "Tranquilos, no pasa nada".

- Una nevera en la que s'han acabat el catsup, els formatgets de la Vaca que Riu i els Petit Suisse.

Ho veieu? M'enteneu ara??? Compreneu per què m'aterroritza que la Menudesa hagi après a treure's els bolquers ella tota sola???

eQr

Madrid

2008-09-22T23:21:00.004+02:00

Madrid, escena 1 (real):

Trio al bell mig del carrer Sevilla: ell, ella i el telèfon públic. Ell, tot dramàtic: "¡Que no me dejes, ossssstia! ¡No me dejes, por tus muertos! ¡Que soy capaz de hacer algo bárbaroooooo!". El telèfon, interpretant el típic paper de telèfon públic que és colpejat amb força per un tio al carrer Sevilla de Madrid. Sense variacions, sense espai a la improvització, sense sorpreses per a l'espectador: només un telèfon que és tibat, recargolat, esgarrapat i maltractat. Com tots els telèfons públics del món, vaja. Un paper trist per a un actor tan jove. Ella, brillant. Sobèrbia. Implacable. Primer, perquè una dona que és capaç de fer perdre els estreps de forma tan grotesca a un xicot tan crescut ha de ser necessàriament digna de conèixer-se i, segon, perquè és l'unic personatge de la tragicomèdia que s'ha dignat a romandre a l'altre costat de la línia telefònica per tal de no aparèixer davant dels passavolants del carrer Sevilla, estalviant-se, doncs, quedar tan en ridícul com els altres dos.

Madrid, escena 2 (realíssima):

Jove varó caucàsic rapat al zero, assegut (bé, en realitat "deixat anar") al terra del vagó 7 de la Línia 1 del Metro abraçat a una ampolla de Vodka mig buida, cantant allò de "¡Strapruska mirivskaiaaaa, plentdubitza kiriestrenkaaaa, fentsudiak triminibiii oc perestroikaaaa smirnoffff!" (traducció pels no russòfobs: "Si la botella és vooooodka, nena no tinguis pooooor, alça el colze enlaaaaaaireeeee i fes-ne un glopóóóóó!").

Madrid, escena 3 (real de veres de veres):

Novament al Metro (quin gran invent, per Bacus!). Adolescent nº1 a Postpubertina nº2: "Óyeme, pasa de él, si no te acepta tal y como eres no vale la pena, es un capullo. Créeme, no te rayes con ese tío". Postpubertina nº2, dirigint-se simultàniament a Adolescent nº1 i a Bollycao nº3: "Claro, eso lo decís porque vosotras sois tías de puta madre de metro setenta, y no me he quedado enana. Y además fea, que no voy a pillarme un tío por más que busque". Bollycao nº3 a les altres dues: "Pasa de todo, tía, que no merece la pena. Hay muchos peces y tienes que vivir el presente, y tampoco estás tan mal...". I ara, en Ximo que entra a escena (benvolguts ximonaires, aquí hi heu de posar un fons musical com de Príncep Blau que s'acosta a tres nenes bledes): mentre el convoi va apropant-se a la seva parada i redueix la velocitat, s'alça -i que n'és, de formós!-, assaja la seva mirada matadora davant del vidre de la porta i, mantenint la mirada, s'apropa a la Postpubertina nº2 i li diu: "Vamos, mírame... ¿y con esos maravillosos ojos color miel crees que no vas a dar el golpe? Por favor, que yo conozco a los hombres y miradas como la tuya nos vuelven locos...". I aquí el tren s'atura i s'obre la porta, i en Ximo que baixa mentre sent darrera seu com bateguen els tres cors adolescents i sent com el nivell d'autoestima d'una d'elles puja tres pams i mig (o com es mesura l'autoestima???).

Vaja, que la conclusió és... QUÈ COLLONS POT HAVER PORTAT EN WOODY ALLEN A ESCOLLIR BARCELONA SI AIXÒ DE MADRID ÉS UN FLIM DE PUTA MARE???

eQr

Compte amb el gall

2008-09-14T16:37:00.007+02:00

La delinqüència juvenil, el fracàs escolar, la pèrdua de valors entre els joves, el catsup a la verdura, els pipins a les cantonades del Barri Gòtic... tots, tots, tots aquests problemes socials de primera magnitud tenen una causa ben clara: les cançons que els pares canten, de forma inconscient i desaprensiva, als seus infants. Sí, sí i sí, ho dic de veres i de debò.

Són prova clara d'aquesta plaga de tonades terrorístiques les següents:

La Lluna, la pruna, vestida de dol
(sí, per ara anem bé, malgrat que el dol no seria un estil prêt-à-porter molt escaient a una nena de quatre anys, diguem-ne)
son pare la crida...
SA MARE NO VOL!!!

Però què coi m'estàs dient???!!! Que el pare diu "nena, fes el favor de venir ara mateix que sóc ton pare i ho dic jo que tinc l'autoritat paterna" i, la mare, tota frívola i irreverent ella, diu "nena, no facis cas a ton pare que és un brètol que es passa el dia davant de l'ordinador"??? I ens queixem quan la canalla no deixa seure als ferits de guerra a l'autobús o escup al terra després de beure's el got de llet... i què volem, si no???

I no, això no s'acaba aquí. Heus aquí una mostra més d'aquest mal endèmic i vastament estès:

El gall i la gallina estaven al balcó
(bé, prendre l'aire és sa i és cosa bona, sempre que no plogui)
la gallina està adormida...
I EL GALL LI FA UN PETÓ!!!

Osti osti osti... el gall és un assetjador i un mans llargues! Els nens comencen escoltant això i acaben tibant els tangues que sobresurten per damunt dels pantalons de les nenes com si fossin tiraxines!

I, per acabar-ho de matar:

Margarideta lleva't de matí
que n'és tard de matinada,
Margarideta lleva't de matí,
de seguit ves-te a vestir
(tot correcte, tot moral, però ara la Margarideta diu...)
Prou que em llevaria jo...
SI FALDILLA JO EN TINGUERA!!!

La Margarideta és una fresca nudista amb tendències clarament exhibicionistes!!! I no continuo amb la cançó, que després entra en Pere a escena, quina imatge deu presenciar el pobre infant!!!

Veient tot això, ja no goso preguntar-me què és el que estan fent els petits bonics titelles aquells de l'així fan-fan-fan...

Coi de món.

eQr

Ja hi tornem a ser

2008-09-12T23:54:00.005+02:00

Doncs sí, els culs tornen a ser protagonistes a l'eQr. I aquesta vegada és culpa vostra, per haver permès que les vostres fílies més íntimes s'hagin desbocat i hagin conduit els vostres tremolosos dits fent que el ratolí escollís l'opció més pomposa de la darrera enquesta.

Aquests han estat els resultats:

Doncs jo, de petit/a...

Caca - 15%
Pipi - 23%
Polla - 0%
Teta - 7%
Cul - 53%

Conclusions fruit d'un anàlisi més o menys curós:

- El senyor Blogger no sap sumar, doncs el total dels percentatges resulta ser un 98%, enlloc del preceptiu 100%.

- La societat políticament correcta en la que vivim, ha portat els esquanriquencs a escollir la resposta recomenada pel nou Ministeri d'Igualtat de la mai prou ponderada Bibiana Aído: donat que les polles són cosa d'homes i les tetes coses de dones, l'opció socialment correcta era sens dubte el cul que, amb més o menys mesura, és compartit per ambdós gèneres.

- Malgrat l'anterior, el cada cop més extens percentatge de senyors que surten de l'armari ha fet perdre pes a les polles davant de les tetes ja que, mentre les senyores lesbianes han escollit aquests òrgans mamaris fent cas omís de les recomanacions de la Bibiana, els senyors homosexuals, que també passen de la Bibi, han cregut convenient malgrat tot mantenir el vot pels culs per raons que no vénen al cas, per tard que sigui.

- Per acabar, la gran sorpresa: el pipi venç l'eternament triomfadora caca. Un servidor no gosa a hores d'ara afirmar amb força la causa arrel d'aquest estupor, però... entre nosaltres... no serà que fa massa temps que l'Arale no apareix per TV3???

Reflexionem-hi, siusplau, reflexionem-hi...

eQr

Diada

2008-09-11T00:12:00.004+02:00

De part d'aquest nacionalista radical circumstancial, perquè només té sentit ser nacionalista quan el teu país no pot expressar-se amb llibertat, i no veig motivació possible en cap mena de moderació quan es posen en dubte els drets més fonamentals dels individus i dels pobles...

Bona Diada a tots i a totes, benvolguts ximonaires. Sigueu feliços.

eQr

No me llames Arena, llámame Sorra

2008-09-02T23:50:00.003+02:00

- Riiing, riiiiiiiiiingggg, riiiiiiiiiiinnnnnnnnnnggggggggg!!!
- Sí?
- Holabonaniticomvatot... és el restaurant Arena?
- Sí, sí.
- Podria reservar taula per dos per sopar, porfisiusplau? (ella no ho sabia, però és l'aniversari de la Làctia)
- I tant, cap problema. A quina hora?
- A dos quarts de nou va bé?
- Va bé, va bé.
- Fins aleshores, doncs.
- Siau, bona tarda.

I nosaltres que arribem al restaurant Arena de Salou, tot puntuals. I guapos i pentinats, tot i anar-hi motocicletats. I res. Res de res. Tancat. Fermé. Closed. Fins i tot zumacht. ???. Jo encara diria més, ?????????????????. Doncs es veu que obren a les nou. I es veu que la xiqueta que fa les reserves no entén el català fabrià, i se li ha de parlar en montillenc i dir les "vuit i mitja" perquè, si no, et reserva la taula per les 21:30.

I a més, quan arribes a casa et trobes trescents-quaranta-cinc mil vomitats de la Menudesa que, tota punyetera ella, ha decidit trobar-se malament l'única nit a l'any que els papes van de romàntics per la vida i l'han deixat amb els veïns de Veneçuela...

O serà una altra de les trapelleries d'en Chávez?

eQr

L'Avui patina

2008-08-22T09:40:00.004+02:00

No, nosaltres no en mostrarem la cara. De fet, no n'hauríem de mostrar res de res, però hem retallat la imatge de la portada de l'Avui d'avui per a deixar clar el següent:

- Que el peu de la imatge és un exemple brillant per a il.lustrar als escolars de primària el significat de la paraula "hipocresia".

- Que el sentit comú també fa vacances a l'agost, com tot el país.

- Que, si ens despistem en excés criticant els exabruptes i la premsa groga del país veí (i mira que n'hi ha, per crititcar...), correm el risc de caure al mateix pou fosc i llefiscós.

- I, finalment, que esperem que d'ara endavant el o la M. H. De Leon de l'Agència EFE es posi la càmera al cul quan tingui gent al davant que només vol passar el seu dolor en la més completa intimitat.

Avui has patinat, Avui...

eQr

Rècord a l'eQr

2008-08-21T20:15:00.004+02:00

Com que estem d'Olimpíades, vet aquí un nou rècord a l'eQr:

Amb aquest, avui he penjat dos posts! Mai vist fins avui!!!

Ja sento de fons l'himne de Ximodiquistan mentre pujo al calaix a rebre el meu merescut premi...

eQr

De professió, Ximonomista

2008-08-21T20:01:00.000+02:00

Ilustrísimo y Bienaventurado Sr. Ministro:

Sírvale esta misiva en forma de post para, ruégole su paciencia, exponerle las razones, los motivos y los entresijos del porqué me veo un Viceministro de Economía (bajo sus órdenes, ¡faltaría más!) de primerísimo nivel.

Pues sí, verá Usted, la experiencia adquirida durante el debate sobre la financiación de Catalunya hacen sin duda de mí un maestro en el arte de adquirir compromisos financieros y negociar asuntos tan sórdidos como el que nos ocupa.

¿Acaso no me creéis? Permitidme en ese caso que os glose un ejemplo -sumamente ficticio y sin ningún tipo de parecido premeditado con la realidad real- que os mostrará mis habilidades:

Supongamos que el señor Puigpelat, vecino del 5º 1º de la calle Festefotre y que paga más impuestos que nadie en la localidad de Villaestafa, quiere que eso repercuta en nuevas aceras en su vía, y para ello me pide a mí, Excelentísimo Concejal de Economía, que le destine más pelas (que eso de los euros todavía me cuesta) que hasta la fecha.

Bien, allí entro yo. Al señor Puigpelat, una vez me ha pedido la financiación, primero le pido que negocie esa cantidad con su Comunidad, puesto que me consta que varios de ellos tienen allí su segunda residencia y en realidad prefieren que un servidor invierta en otros lares, concretamente en sus barrios. De este modo, empezaríamos a hablar con el Sr. Puigpelat no de la financiación inicial, sino de una Financiación Acordada.

Posteriormente, un servidor se sentaría con el Sr. Puigpelat para "pulir" su solicitud, pues ya se sabe que nunca se puede ganar por 5 a 0 y que sería necesario que él y yo (actuando siempre en nombre del bien común, ¡por supuesto!) viéramos en qué punto es posible lograr el acuerdo. Ello supondría limitar un poco la Financiación Acordada, por lo que pasaríamos a tener una Financiación Acordada Simplificada.

Pero ahí no acaba la historia, faltaría más: la Financiación Acordada Simplificada se tendría que consensuar con todas las Comunidades de Vecinos de todos los barrios de todas las periferias de toda la metrópolis, y parte del extranjero, porque este Concejal que le habla es una persona con talante (¿le suena?) dialogante y dialogador. Una vez hecho esto, tendríamos que incluir en la propuesta que las Comunidades más modestas quieren continuar teniendo las subvenciones para pintar sus fachadas con cal, puesto que nunca han querido pasarse al hormigón porque es más cutre y menos hermoso, aunque sea más robusto y dure más. Así pues estas Comunidades necesitan más inversiones -que deben ser aportadas por el resto porque ellas son de origen humilde-, con lo que al final tendríamos que limar un poco más la propuesta inicial y pasar a una Financiación Acordada Simplificada Tamizada.

¿Fin de la historia? ¡Y claro que no, vade retro! La oposición, que es mala y quiere nuestro trabajadamente logrado poder, alzaría las manos al cielo quejándose de tamaña muestra de favor hacia el Sr. Puigpelat, por lo que exigiría volver a la senda del sentido común y recortar la financiación hacia su Comunidad, por considerarla claramente insolidaria. Por este motivo, me vería "obligado" a pulir un poco más la propuesta y rebajar todavía un porcentaje de esa cantidad, a pesar de lo cual dejaría claro de forma pública que, debido a las presiones del malvado señor Puigpelat, todavía estaríamos hablando de una Financiación Acordada Simplificada Tamizada algo Insolidaria.

Finalmente, el golpe de gracia: a pesar de jurar por mi sagrado honor al Sr. Puigpelat que ya puede dar por hecha su Financiación Acordada Simplificada Tamizada algo Insolidaria, y de asegurarle que le sería ingresada en cuenta en los próximos meses, un servidor se haría eso que los técnicos llaman el longuis con lo que, transcurridos veintitrés meses y sesentidos quejas por escrito del Sr. Puigpelat, este Concejal le recordaría como está el mundo, la coyuntura, la estadística, el petróleo y la penicilina, y le acusaría de egoísmo rancio si no aceptaba un recorte adicional a lo previamente acordado, por lo que, ahora ya sí, se le ingresaría su Financiación Acordada Simplificada Tamizada algo Insolidaria Capada.

Vaya, por simplificar, su FASTIC de Financiación.

Y dígame ahora, Ministro... ¿verdad que sirvo para esto?

Mañana hablamos de mis emolumentos, Honorable.

eQr

08/08/08

2008-08-08T18:30:00.001+02:00

Avui és el 08/08/08. I això vol dir, bàsicament, el següent:

- Que avui és avui, pesi a qui pesi i digui el què digui l’Estatut.

- Que val més que faci alguna cosa especial, ja que només em queden quatre dates més a la meva esplendorosa existència tan rodonetes com aquesta, ja que el 13/13/13 no existirà fins que el Papa Gregori ens deixi canviar el calendari i no tinc clar si arribaré amb un bon estat de conservació al 01/01/3001...

- Que és una data ignorant: si el buit és realment buit, no té sentit parlar del buit del buit, i menys encara del buit del buit del buit! Podem parlar del nou del nou del nou (el nou single del nou LP del nou grup de l’Springsteen, per exemple), o bé de l’ú de l’ú de l’ú (tots recordem aquella fantàstica cançó: ludelú-ludelúdelú-dudua-pimparam!), però posar en dubte la Física Teòrica és propi de babaus recalcitrants.

- Que els xinesos són uns pillos: han aprofitat una data plena de rodonetes per a inaugurar els Jocs Olímpics, per allò de les anelles olímpiques...

Per tot l’anterior, i perquè he comprovat en el meu calendari que vaig desaprofitar desconsideradament els dies 07/07/07, 06/06/06 i 05/05/05 (no puc mirar més enrere), he decidit fer quelcom d’especial per a celebrar la data: avui de postres no hi haurà fruita, hi haurà gelat, quan arribi amb el cotxe a la rotonda d’abans del carrer de casa hi faré dos tombs sencers (com a homenatge a les rodonetes de la data en qüestió), espiaré la roba interior de la Làctia, faré la migdiada amb la Menudesa, soparé pizza Cuatro Formaggi i, és clar, avui la brossa es farà fotre i no sortirà fins demà.

I que no m’emprenyin, que sóc capaç de negar-me a baixar la tapa del WC durant tot el dia!

eQr

Ximodiquistan

2008-07-31T01:54:00.002+02:00

Ha! Si ell pot fer-ho, jo també. La mama ja m'ho deia: "ai coseta mona rebufó de la mama cosa maca-perquè-sí... ets el millor del món i el millor del millor-millor!" que, traduït del català maternal al català formal, vol dir una cosa de l'estil "ja t'ho dic jo, ets tant com el que més, i menys que ningú".

Seguint aquesta doctrina, doncs, des d'avui dia 31 de Juliol del calendari gregorià, declaro la independència de Ximodiquistan que, tot i tenir l'aparença d'un humil habitatge a la díscola vil.la de Cambrils, esdevé des d'ara un estat sobirà sobiranament altiu, d'escassos km quadrats (ni rodons, ni ortogonals, ni res de res) però d'abundants metres cúbics de colònia olorosa, mancat d'infraestructures terrestres però amb piscina aquàtica, sense conflictes entre barons territorials perquè qui mana és la Menudesa, amb altes dosis de cinisme i petites gotes de suor -ara que la canícula ataca- i, sobretot sobretot, amb una inesgotable font de riquesa: l'obtenció d'energia provinent de la combustió de la biomassa dels fems de l'anteriorment esmentada...

Guaita tu que ara em ve un tou de feina a sobre: triar senyera (un servidor, que just ahir va descobrir que el blanc podia ser blanc nuclear, blanc mate, blanc càlid, blanc perla i una míriade de blancs més), establir delegacions a l'exterior (començaré pel Donosti, que tenen seitons i broquetes morunes), emetre moneda (valen les pipes?), legislar (cosa fàcil... 1r article: El que tu diguis, Làctia, 2n article: És clar que sí, Làctia, 3r: Als teus peus, Làctia...), posar el mapa de Ximodiquistan al Google Earth, ordenar el trànsit, buscar una Mònica Terribas, extreure petroli, comprar un Tàpies, escollir el plat i la dança nacionals, especular, conxorxar, aliar, atacar, amenaçar, i un munt d'-ar's més...

Només tinc una cosa clara, i aquesta és l'himne del nou Ximodiquistan. Posa-li veu, petitona...

eQr

Buidor

2008-07-23T23:11:00.002+02:00

Aquests dies estem tristos, a l'eQr. Parla tu, Toni, que naltros no podem...

eQr

Donosti

2008-07-22T22:38:00.006+02:00

Baixo escales, obro porta, aparto fum. Miro barra -sempre barra-, trio lloc i busco diari. No, el Diari de Tarragona no, gràcies. En sóc al.lèrgic.

- Què tal, David. Sí, el de sempre.

En David és el barman per excel.lència. Temes? Vols temes? Té temes: política (merda de classe política, tenim, ja t'ho dic jo), futbol (més com l'Oleguer, necessitem!), música (en Marc Parrot sempre busca arranjaments massa exòtics, creu-me), ecologisme (ser forestal no és una feina, és un destí), gastronomia (l'escalivada, o a la brasa o res de res)... Ja t'ho dic: tu comença, ell et segueix. I si no comences, ell ataca.

TV a tot volum, futbolí atrotinat, olor a humitat, cafè impresentable, xics fumant entre cometes a les escales, pòsters del Barça i de la Reial Societat, màquines escurabutxaques, llum indirecta... el paradís, vaja.

Fins la setmana que ve, Donosti. I l'altra. I l'altra. I l'altra. I l'altra...

I sí, prendré el de sempre. Com sempre. On sempre.

eQr

Enximonalla

2008-07-03T22:39:00.001+02:00

Aquesta vegada, una Enximonalla endimoniada, de nivell superlatiu, de complexitat estratosfèrica i amb perspectives de romandre anys i anys sense ser resolta per cap ésser viu (sí, Xepe, aquest concepte t'inclouria també a tu)...

Vet-la ací:

Xim-biribí-xim-biribí-xim-xim-birom, és una paraula de poder meravellós, de 30 (!) lletres

eQr

Llenguado a la varicel.la

2008-07-02T22:13:00.004+02:00

La Menudesa té la varicel.la.

I podria ser traumàtic, i podria ser un maldecap, i podria ser horrorós, però... no és que sigui interessat, ni que només pensi en mi, ni que el gel saturi el meu cor, però... tampoc és que em deixi indiferent veure-la farcida de grans, gratant-se tot el dia, patint estrés modern als seus onze mesos, però...

Però és que ens estalviarem de pagar la vacuna preventiva quan tingui dotze anys! I, suposant que aquesta vacuna val uns 20€, i que avui havia de dinar alguna cosa (ja sabeu, que això del desdejuni va acabar amb en Gandhi), doncs ¿què millor que un llenguado a la Mèuniere enlloc de l'etern menú del dia?

Va per tu, Menudesa. I fes el favor de no gratar-te, llamp de rellamp!

eQr

Ximo a Manderley

2008-06-24T22:53:00.011+02:00

Anit vaig somiar que tornava a Manderley...

Idó, a partir d'ara no em digueu Ximo, digueu-me Rebecca de Winter. Que per què? Que com és això? Ai, ànimes humils i simples... si haguessiu vist el que jo he vist, si haguessiu tastat el que jo he tastat, si haguessiu caminat per on jo he caminat...

I és que la foto és una mostra, i només una mostra, de l'ambient en el què dormiré aquesta nit, a la frondosa Suècia d'interior, a la ribera del Mar Bàltic, a l'aixopluc d'una Mansió propietat del propietari que propietava un molí per a obtenir ferro a principis del segle passat. I és que em sento magnífica, i és que em sé sublim, i és que m'he tornat exquisida... I és que dormiré aquí:

I és que m'escalfaré amb aquesta llar de foc mentre llegeixo en aquest sofà sofisticat (valgui la redundància):

I és que passejaré pels jardins anglesos que envolten la Mansió amb aquest barnús:

I és que he sopat envoltat de luxe, i és que he begut vi blanc austríac, vi negre xilè i vi dolç de Xipre, i és que després hem passat a la "saleta" (100 metres quadrats) del cafè per a prendre aquesta preuada infusió acompanyada d'un whisky escocès, i és que després hem passat a la sala d'esbarjo a jugar partides de billar al segon billar més gran d'Europa (segons els meus hostes suecs) tot degustant cervesa valona, i és que després, per a destilar tal quantitat d'efluvis etílics, hem passejat pels vastos jardins anglesos de la Mansió, i és que a la meva habitació hi ha una altra habitació (sí, sí, una habitació dins d'una habitació, com un cangur dins d'un cangur), i és que sóc bella, sóc grandiosa, sóc fantàstica i sóc súpermegaguai.
.
I ara us deixo, que amb tanta elegància natural em pertoca un bany de bombolles i un massatge suec.
.
eQr
.

...i on aneu

2008-06-23T03:47:00.008+02:00

Als restaurants amb cara i ulls no, està clar. I així ho evidencien les vostres respostes a l'enquesta de l'eQr, que mostren que un 61% de vosaltres sou individus (no se m'acut cap altre qualificatiu) ferèstecs, calimeros, marsupilamis i indocumentats, que no sabeu apreciar l'art de descamisar unes gambes amb camisa d'essència de pensament de qui-sap-què ni xarrupar un sorbet de mantega d'anís amb encenalls de crema anglesa.

Simples, això és el que sou!

Vet aquí els resultats:

Quin restaurant triaríeu per a un sopar especial?

El Bulli - 9%
Racó de Can Fabes - 14%
Sant Pau - 4%
La Broche - 0%
Celler de Can Roca - 9%
Massa sofisticats per a mi, xic - 61%

Així doncs, els qui sí que heu estat ungits amb l'inestimable art del savoir-faire us heu atomitzat entre els grans restaurants del país, oblidant-vos d'en Sergi Arola (o "Sergio", com es fa dir actualment) i el seu La Broche (amb la web només en espanyol i en anglès). Si això ve provocat pel trauma causat per l'impresentable Figo en la seva fugida madrilenya o no, és un misteri.

D'entre els escollits, taules entre el millor cuiner del món (que manté el nom en català i ofereix la sea web en aquest mateix idioma tan exòtic) i la senyora del somriure etern (indígena catalana per antonomàsia), mentre que l'omnipresent de Sant Celoni ha guanyat pels punts. Vaja, que la polèmica de la cuina catalana arriba a l'eQr...

Només espero que us ho repenseu, feu propòsit d'esmena i aneu tot seguit a cultivar el vostre cos, que la resta de maneres de fer-ho són molt caluroses a l'estiu o bé són clarament il.legals...

eQr

D'on veniu...

2008-06-22T03:36:00.004+02:00

Doncs bé, tampoc no us enganyaré: sorpreses, el que es diu sorpreses, no n'hi ha gaires. D'acord amb les estadístiques, el números, les concatenacions propagandístiques i les hipotenuses matricials, sembla ser que és possible que pugui ser que a lo millor veniu, en una gran mesura, de per aquí els voltants. I si filem més prim, arribem ràpidament a les següents conclusions:

- Que la pàgina de les estadístiques no té sensibilitat nacional i, per tant, diu que n'heu vingut 1433 d'Espanya quan tots sabem que 1398 sou catalans, d'entre Vic i Olot, per a més detall. Nota pels senyors i senyores administradors i administradores de la pàgina d'estadístiques: si entre ells hi hagués algú de Mont-roig del Camp o rodalies, l'hauríem d'eliminar d'aquest grup i passar-lo al grup de titelles extraterrestres, siusplau.

- Dels espanyols esquanriquencs, un és el Fiscal de l'Estat que va fent inventari de proves per a la meva futura incriminació com a xirimiri recalcitrant i acòlit de Llucifer. Dels que falten, un és sens dubte un torero -que mai no poden faltar- i, pel mateix motiu, tinc la certesa que hi ha d'haver almenys una bailaora, un cambrer de bar de tapes, un del PSOE, un del PP, mig d'IU, un escanciador de sidra, un dels guionistes de Betty la Fea, vint-i-cinc funcionaris, un capellà i, és clar, un bocata de calamares.

- Dels francesos, són totes franceses ben mones, pulides, amb classe i amb aroma a formatge de cabra (de cabra francesa, òbviament). Loulou, s'il vous plaît, cesse de me poursuivre, qu'il le nôtre ne peut pas être et en outre est impossible...

- I ara arribem al quid de la qüestió: com pot ser que els alemanys i els americans es deixin vèncer pels francesos??? Com han pogut caure tan baixos? Com pot ser la chanson més forta que els lieds i el jazz? Com? Eh? Eh? Eeeeehhhh??? Come on, boys, espavileu-vos i visiteu l'eQr, que encara acabareu als peus d'un oh-là-là qualsevol... Schnell, kommen Sie hier!

No voldria acabar aquest post sense deixar molt clar que el del nº 10 és un turc, i no pas un gall d'indi.

Vaja, suposo...

eQr

La culpa fou del Pa Bimbo

2008-06-21T03:22:00.002+02:00

El que sent, Senyor Jutge. Puc dir-li Excelentissíssim? No? Perdoni, perdoni, és que minc una tica de nervis. Vull dir que tinc una nirva de tervis... una mica de nervis, vull dir!

Doncs com li deia, tot és culpa del Pa Bimbo, o sigui que prego la vènia a la Senyoria incorrent en atenuants sentenciosos clarament incriminatoris que em doni una cassació i un... d'això... status quo? Rigor mortis? Ah, Actio damni infecti! És que això de parlar advocatenc és difícil-difícil, Senyor Jutge.

Sí, sí, vaig al gra. La seqüència de fets que a continuació glosaré evidencia de forma evident que, si no fos pel Pa Bimbo, en cap cas mai no haurien tingut lloc ni puestu els fets que avui ens han dut aquí a casa seva, Senyor Jutge. Apali-ho-en, doncs, som-hi:

El fatídic dia en qüestió, un cop llevat, vaig anar a prepar-me l'esmorzar com cada dia, que esmorzar és cosa sana i no fer-ho és cosa tonta. I vet-ho aquí que, pam! Ostitú! NO QUEDAVA PA BIMBO!!! Sí, sí, ja em calmo, però entendrà sa Vostessència que no es pot esmorzar com Déu mana sense Pa Bimbo, avui en dia.

Doncs veurà, Jutgíssima Senyoria, el fet m'empipà i m'empipí de tal manera que vaig marxar de casa sense esmorzar i amb cara de peres verdes, préssecs pansits i pomes agres. I és clar, si no hagués estat tan empipat segur que hagués donat 50 cèntims a aquell bon jan que cantava Twisting by the Pool al Metro. I si els en-hi-ho-en hagués donat, sens dubte ell hagués anat al bar de l'estació a fer un tallat, i si l'hagués fet, li hauria explicat a en Prudenci el del bar que ell venia d'Arawa, i que Arawa està a Papua Nova Guinea. I en Prudenci, quan va anar al Pasapalabra, hagués sabut que Arawa és a Papua Nova Guinea i hagués guanyat els tropecents eurus, que ja són eurus per un amo d'un bar de Metro. I no ho dubti, vostra Immensíssima, que amb aquests diners s'hagués emportat a la Loli a fer un creuer per aquí i per allà i, és clar, haurien tancat el bar uns dies. I amb el bar tancat, el meu amic Sidru no hauria llegit la secció d'economia del diari, i no hagués vist com de malament van les accions de Criteria. I si no ho hagués sabut, no m'ho hauria dit, que en Sidru és espavilat i eixerit, però no és vident, Majestat. Vull dir Senyoria, ho sento. Però és que el veig tant superior...Sí, sí, recupero el fil.

Doncs vaja, que si jo no hagués estat informat per en Sidru dels eurus que estic perdent amb aquesta merda d'accions -i perdoni'm-me-ho-hi l'expressió, Jutgència-, no hagués decidit boicotejar La Caixa no anant al Museu de la Ciència i, per tant, a l'hora de l'agressió no hagués estat passejant pel Corte Inglés i no hagués fotut la pallissa a aquell fill de puta, que com Sa Santíssima Trinitat entendrà, només feia que provocar portant una samarreta del Madrít amb el nom del Judes Figo escrit al darrere...

És que on anirem a parar!

La Jaqueta del Talibà cus una Amanida

2008-06-20T03:30:00.003+02:00

Avui he descobert que hi ha un llibre (sí, allò amb dibuixos sobre un cartronet que té molts fulls amb lletres a dins) que es diu "Plató i un ornitorinc entren en un bar". ..

Ha! Molt punyeteros, els autors... Ja se sap, posa un nom exòtic a un objecte curiós (posa Xènia a la teva filla, ves) i triomfaràs segur.

Seguint aquesta línia d'estil, d'ara endavant sentireu a parlar d'un servidor: composaré una cançó que es titolarà "Condueix sense llenties que plourà al davantal", formaré el partit polític TETA GRAN (ja sabeu, Trotskistes Emprenyats que Tenen Ànsia de Gravar els Rebuts d'Aigua Natural), descobriré un element químic nou que anomenaré Cosararaqueticagues, batejaré una galàxia amb el nom Ostitusiquebrilla, tindré un altre fill i l'anomenaré Juan Froilán de Todos los Santos... Ep, espereu, he rebut un missatge. Ehm... d'això... oblidem-ho, sembla que aquest nom ja està triat. Catxis...

I no content amb l'anterior, penso reanomenar els objectes quotidians que m'envolten per fer-me l'interessant i semblar exòtic. Vaja, que a partir de demà mateix parlaré així:

- Bon període de vint-i-quatre hores, apreciat habitant colateral. Tan bon punt m'he obertelsullsat i m'he capamuntat del sostenidor de son, que he pelsullsnotat que niahirnidemà faria un estelproper de foramón!

- Bon dia, apreciat veï. Tan bon punt m'he despertat i m'he aixecat del llit, que he vist que avui fariaun sol fantàstic!

eQr

Eau de Metro

2008-06-19T02:32:00.005+02:00

Madrid, 08:30. Línia 1 direcció a Ríos Rosas. Un servidor fa olor de Cacharel combinat amb un toc de Vichy axil.lar i unes gotetes d'aroma de llençol (que sempre s'enganxen, com tothom sap). El sagal que tinc enganxat al davant fa olor de... deixem-ho en què fa olor. I força, per Vacus. La xiqueta que tinc enganxada al darrera (no ho podríem fer al revés, companys i companyes metrístics?) fa olor de maquillatge sec posat al damunt de maquillatge sec que va ser aplicat sobre una fina capa de maquillatge sec. La resta de persones fan olor, d'això n'estic segur (excepte en el cas que en Jean-Baptiste Grenouille volti per la Capital de l'Imperi), però sóc incapaç de desxifrar-les i separar-les de l'olor d'humanitat confinada que fa el vagó que m'ha tocat.

Tinc el ferm convenciment que hi ha vagons que oloren a camamilla, vagons amb aroma de cafè amb llet i sacarina, vagons perfumats per essència de sàndal i vagons que puden a Humanitat. El que no entendré mai, però, és per què collons em toquen a mi sempre els darrers. Dec ser un cas digne d'estudi matemàtic, perquè la infinita concatenació de vagons pudents que m'han tocat seguits fa de mi un espècimen clarament curiós des del punt de vista estadístic.

I podria ser prosaic, i podria ser elegant, i podria mentir i dir que l'olor a Humanitat és una barreja de bàlsams de desitjos, d'esperances, d'anhels d'un món millor i de somnis frustrats. Però què coi, el cert és que la Humanitat, quan ens reunim, emetem efluvis pestilents, fetors asfixiants, tufs d'animals salvatges i fetidesa en general. I si, per més inri, la Menudesa volta per allí, no és descartable d'olorar algun rastre sospitós...

Demà tornaré a provar sort amb un altre vagó de metro madrileny i, si em torna a tocar l'olor de sempre, tinc decidit de queixar-me sorollosament via esfinteriana. Ja n'hi ha prou!

Nota per la Via Làctia: no, tu no, preciosa. Tu fas olor de flor de pitiminí...

eQr

Enximonalla

2008-06-18T02:18:00.000+02:00

Aquest cop, una Enximonalla de nivell avançat, que no pot ser que me l'esbrineu tan fàcilment...

L'emperador de Pèrsia dansa per aconseguir "calderilla"

Au, a rumiar.

Lluís Llach (i 3) ROSES BLANQUES

2008-06-17T02:38:00.000+02:00

Finalment, com no, l’homenatge. L’homenatge a qui em va descobrir en Lluís Llach, a qui m’emociona quan s’emociona amb les seves cançons, a aquella que em gronxola amb el seu nom, per a qui la senzillesa no és un rictus, sinó un valor.

Fa ja més de 1000 dies que vam caminar plegats per aquella estora cap a un destí incert però prometedor, mentre les notes d’aquesta cançó es feien camí dins nostre. I ja ho veus, tu, com les peces van encaixant i aquest puzzle nostre va prenent formes cada dia més sorprenents.

Els teus ulls serens, el teu caràcter introvertit, el teu donar sense condicions, la teva essència, el teu perfum, el teu got de llet abans d’anar a dormir... Totes aquestes imatges em vénen al cap amb aquesta, la nostra, banda sonora.

I és que de tanta llum et sóc deutor...

Així serà la meva setmana

2008-06-16T02:25:00.000+02:00

Comença una nova setmana, i de cap manera no penso deixar que sigui com ella vulgui... Ni parlar-ne, aquesta setmana serà com jo digui! I, després de pensar-hi i pensar-hi, vet aquí com serà la meva setmana:

Sí, ja ho sé, dimecres i dijous sembla que patinaré una mica, però no pot ser tot harmonia pura...

Cul de tenista

2008-06-15T01:15:00.003+02:00

De tots és ben sabut que, a banda del conegut fenomen del colze de tenista, la representació femenina d'aquests esportistes presenta una peculiaritat ben remarcable: també tenen cul. Partint doncs d'aquesta certesa empírica, la meva formació científica m'ha portat irremediablement a la necessitat d'analitzar les implicacions que aquest curiós fenomen pot comportar durant el transcurs d'un partit de tres sets. I per a fer-ho, he utilitzat el cul que tan gràcilment ens ha mostrar la tenista mallorquina Núria Llagostera. Som-hi doncs.

El primer tret que cal tenir ben present és que, en les tenistes, el cul es pot trobar a mitjana alçada, concretament just per sota de la cintura. Això, és clar, és cert sempre i quan aquestes criatures estiguin d'esquena a l'observador doncs, en cas contrari, a mitja alçada trobaríem elements que en cap cas són motiu d'aquest estudi. Des d'un punt de vista pràctic, això significa que quan mirem un partit de tennis per TV, la tenista de la part inferior de la pantalla seria la que tindria cul, als nostres efectes. Per aquest motiu podríem afirmar que seria ella la que "va de cul" i, lògicament, aquesta situació la faria més procliu a perdre el partit. Per a compensar aquesta circumstància, les normes del tennis femení fan que les dues jugadores hagin d'anar canviant de camp cada dos jocs, per tal que la tenista que "va de cul" sigui cada vegada una de diferent.

Una altra implicació important del cul de les tenistes és que es tracta d'un utensili regenerador. Fixeu-vos com, repetidament en l'esdevenir d'un partit, l'empren per a recolzar-lo damunt d'unes cadires ubicades als laterals de la pista i, d'aquesta manera, recuperar forces. El fet que alhora mengin plàtans o beguin begudes isotòniques no té res a veure amb el descans, sinó amb els contractes publicitaris que totes les tenistes signen amb les Illes Canàries i amb Isostar quan es fan professionals.

Els culs de les tenistes poden presentar morfologies ben diverses que, entre d'altres efectes físics, afecten a la seva velocitat en funció de quina aerodinàmica tinguin, a la profunditat dels cops segons el contrapès que puguin exercir, i a la facilitat d'aconseguir aces en base a la seva distància al terra. Així doncs, trobem culs durs i tous, xuclats i arrodonits, amb forma de cor o de pera, amb o sense cartutxeres, alçats o caiguts... La classificació dels culs de les tenistes es determina segons la seva posició a l'ATP, la coneguda Associació de Tenistes amb Pompis. Per aquest motiu, mai no s'ha vist cap tenista sense cul jugar partits organitzats per aquesta associació. Si la Núria Llagostera és la nº 174 de l'ATP, us imagineu doncs quin cul ha de tenir la Sharapova?

I per acabar, em veig en l'obligació de fer públic un secret que, malgrat haver estat guardat gelosament durant dècades per les tenistes, he pogut descobrir mentre el.laborava aquest rigorós estudi: els culs tennístics són utilitzats, sobretot, com a fonts de propulsió a l'hora de colpejar la pilota, mitjançant l'emissió d'efluvis que, per la llei d'acció-reacció, atorguen un extra de força a les tenistes que els permet d'enviar les pilotes més enllà de la xarxa del mig del camp. Però elles, molt punyeteres, ens havien amagat sempre aquesta delicada tècnica a través dels crits que emeten quan fan cadascun dels seus cops...

No vull acabar aquesta tesi sense agrair de tot cor a la Núria Llagostera el fet d'haver-me obert els ulls a aquest gran desconegut: el cul de les tenistes.

Va per tu, al.lota.

P.D. A manca de proves concloents, tot sembla indicar que és possible trobar culs també entre els tenistes masculins, però aquest fet ha estat obviat per l'autor d'aquest bloc en el seu estudi de camp per considerar-lo d'escàs interès científic.

Capdevila... ffffiuuuuuuu!

2008-06-11T22:45:00.005+02:00

A començaments d'any, descobríem la Consellera més esponjosa del Govern a través de la seva signatura. Després de rebre nombroses cartes de Palau acusant-me de partidista, de viure amb l'angoixa de saber-me seguit a tota hora pels ECS (Espies Catalans Silenciosos), de fer tastar a la petita Xènia qualsevol menja abans d'endrapar-la jo -que un servidor és lleugeramentat al.lèrgic a l'arsènic-... després de tantes i tantes pressions suportades, m'he vist en l'atzucac d'haver de desxifrar què hi ha darrera de la Consellera Capdevila, per allò de compensar les quotes de partit. I vaja, tampoc no ha estat gaire difícil, com veureu.

Que al nom de la Conselleria hi aparegui la paraula Acció no és, ni de bon tros, una casualitat: per a mirar de fit a fit la signatura de la Carme Capdevila cal seure al sofà, cordar-se tots els cinturons que tinguem a mà i oblidar-nos d'aquells cigrons que ens hem cruspit poc abans per dinar perquè, si té algun tret característic, aquest és sens dubte el frenesí. El Dragon Khan no va morir amb el Tripartit del President Maragall: el Dragon Khan és més present que mai al nou Tripartit, malgrat que aquesta vegada ha optat per amagar-se dins d'aquesta signatura arrauxada, apoteòsica i psicodèlica. Fins a quinze (quinze!) giragonses composen aquesta firma, en una demostració clara que la Magdalena Álvarez podrà ser doblá abans que partía, però que la Carme Capdevila ni serà doblegada ni està per gaires hòsties. I qui avisa, i ella ho fa amb aquest grafisme, no és traïdora. Vaja, que a ella sí que l'enterrarem al Fossar de les Moreres, o sigui que aneu preparant l'urna. Abans, però, té coses a fer. I vol fer-les ràpid. I aparteu les criatures, que aquí l'últim serà un tros de nena del PP.

Aquesta signatura amaga un munt de Confutatis Maledictis, convida a no trucar a la seva porta si la trobem tancada, marejaria al Capità Haddock i, per damunt de tot, deixa clar que l'última paraula serà seva i rimarà amb Capdevila.

ERC: Evitem que Rondini la Capdevila.

Ai si ho fa...

Lluís Llach (2a part) AMOR PARTICULAR

2008-06-09T23:23:00.001+02:00

Una peculiar però efectiva forma de conèixer un país, de submergir-se dins la seva essència, és intentar copsar com estimen els seus habitants. I si, ja m’avanço, és injust generalitzar, no per això és menys cert que una bona part dels catalans signaríem que la nostra forma d’estimar és descrita amb destresa per aquesta cançó: senzilla, sincera, oberta, tendra, tímida... i amb un cert punt de passió controlada. Però només un punt, i quan toca. Seny i rauxa. Sal i pebre. Mar i muntanya.

El més meravellós d’aquesta cançó, però, és que podria ser el cant a l’amor de totes les generacions, de tots els sexes, de totes les tendències... però difícilment la trobaríem en un altre país.

Com t’ho podria dir, perquè em fos senzill i et fos veritat...

Enximonalla

2008-06-08T23:40:00.003+02:00

Senyores i Senyors, Ladies and Gentlemen, Damen un Herren, Mozos y Mozas... nova secció a l'Ésquanric! Vet aquí que s'ha acabat la passivitat en la lectura d'aquest, el vostre bloc, ara toca exprémer-se els sucs neuronals i esbrinar la... Enximonalla!

I aquesta és l'estrena:

Segueix uns estudis a correcuita, de 5 lletres

S'accepten apostes!

El microconte sense cap A

2008-06-06T15:19:00.002+02:00

Ves per on, que de sobte el Fred es sent trist, dolgut, molest perquè ningú no vol ser prop seu.

- És que no veuen que, tot i ser voltes molest, sentir-me és sentir-se viu? Que tenir-me és tenir quelcom?

Però ell és conscient que ofereix un servei. El Fred instrueix (si el vent és Fred vol dir que ve del nord, si no ho és vol dir que ve del sud), proveeix (com sobreviurien els queviures que no congeléssim?), rejoveneix (i quin vigor que prenen les epidermis fresques!) i, sobretot sobretot, ens permet que ens immergim dins dels llençols i ens cenyim dins del foc desprès per qui més estimem...

Tip, doncs, de no ser convenientment reconegut, el Fred ix vers llocs on resideixin éssers més cultes, desposseint-nos dels seus presents i permetent que l’Estiu ocupi el seu lloc.

El desencís, però, no és etern, o sigui que no dubteu que de nou el tindrem recorrent el buit d’entre les nostres pells i les nostres robes...

Als seus peus, Altesa

2008-06-05T00:17:00.005+02:00

I sí. Demà el pare va a un sopar presidit pels prínceps de Borbó. No, no n'hi ha dos: vull dir en Felipe i la Letizia. Perdó, vull dir Don Felipe i Doña Letizia. Ah, i perdó de nou: Prínceps s'escriu amb majúscules, només faltaria.

Doncs bé, després de rumiar-hi, he pensat que davant de tot he de ser educat i, lògicament, no tindria sentit que li demanés al meu pare que els fes arribar la pregunta de quan serà l'abdicació, no fos cas que em trobessin de vacances i m'ho perdés. I que tampoc no cal que els parli d'allò de la igualtat de drets, ni dels costums démodés, ni dels ajustaments presupostaris a nivell d'Estat en èpoques de crisi econòmica...

Això sí, papa: com que sóc una persona pragmàtica, he preparat una petita llista de coses que voldria que els comentessis quan els vegis demà. Amb tots els respectes, ep:

- He buscat i rebuscat Beukelaer pel Google Earth, però no hi ha hagut manera de trobar-ho. Els podries dir que si veuen el seu Príncep el felicitin per les galetes, de part meva?

- Això d'Altesa... aplica també pels que fan menys de 1,80 cm? I posats a demanar, com és que ell és Altesa Reial si és de l'Atlètic de Madrid? No s'ha de dir Altesa Matalasser?

- En lituà, príncep es diu Kunigaikštis. Li pots preguntar com coi es pronuncia???

- El seu nom complet és Felipe Juan Pablo Alfonso de Todos los Santos de Borbón y Grecia. El seu DNI és mida A4? I a quina butxaca el porta?

- Aquest any n'ha fet 40... no seria hora que deixessin de dir-lo Infante?

- I, si tens prou temps de parlar de tot això amb ell (o seria Ell?), i només per curiositat morbosa, m'agradaria saber quina presentadora de notícies de TV3 li agrada més: la Terribas, la Raquel Sans o la Núria Solé?

Que un servidor serà republicà, però de xafarder també n'és un bon tros...

Lluís Llach (1a part) VIDA

2008-06-03T00:45:00.012+02:00

Perquè fer de la tendresa la teva senyera et converteix en un dels revolucionaris més grans que mai no ha tingut aquest país que tant t’estimes. Perquè ets sofisticadament senzill. Perquè ni els anys ni els atzars no t’han doblegat. Perquè ets admirat fins i tot pels qui més avorreixes. I, sobretot, perquè no he trobat mai ningú que canti tan delicadament als sentiments. Per tot això, el meu respecte. I la meva estima. Si a tot això hi sumem el fet que, pel meu etern suplici, he après a fruir del teu art poc abans que decidissis amagar-lo de tots nosaltres, la teva figura esdevé més mitificada encara. I és que sembla mentida com les teves cançons poden, fins i tot a posteriori, esdevenir la meva banda sonora: la teva Laura, el teu Folegandros, els teus adéus d’amors, els teus cants de l’enyor, les teves estaques, les teves gallinetes, el teu país petit... tots són també meus.

Pels qui, oh blasfems, no hagueu combregat encara dels lírics dolls d’en Lluís Llach, una primera mostra: Vida. I és que, jo també, malgrat la meva barba sóc infant en la mirada...

I sí, si em faig vell en les paraules, per favor tanqueu la porta.

P.D. El meu reconeixement a la teixidora ceretana que ni cus ni viu a l'ombra dels Pirineus, per haver-me ajudat a posar música a aquests mots.

El meu Cambrils

2008-05-22T19:01:00.002+02:00

Al meu Cambrils, en Sergi, que ahir va fer tot just cinc anys, juga a la sorra mentre en Lluís i la Teresa, els seus pares, el vigilen del Passeig estant mentre prenen un xampú i gaudeixen de l’oreig que els belluga els cabells. Alhora, al meu Cambrils, en Toni ha quedat amb la Clara i l’espera recolzat al cotxe que ha aparcat als seus carrers amples, sense molestar a l’Isaac, que va amb cadira de rodes des d’aquella topada que va tenir fa tants anys quan baixava d’Andorra. La Clara, que ja fa tard perquè s’ha entretingut badant davant tots aquells grans aparadors que hi ha al meu Cambrils, força el ritme i saluda fent una rialla a l’Olena, la noia eslovaca que va conèixer l’estiu passat i que treballa en un dels fantàstics hotels que hi ha a la zona del Port. L’Olena no fa gaires anys que viu a la ciutat, però fa uns mesos va aconseguir llogar un dels pisos de protecció oficial que hi ha al meu Cambrils i s’hi va instal·lar amb l’Igor, un diplomat en infermeria de Vladivostok que ara, mentre espera que l’acceptin a l’hospital de dia, treballa a temps parcial al teatre-auditori muntant escenaris i preparant atrezzos. Un dels seus companys és en Carles, que els caps de setmana es fa un fart de fer quilòmetres amb bicicleta pels carrils bici del meu Cambrils i pels seus voltants, per a preparar la següent cursa que haurà de córrer, cap al setembre. I això que no hi ha manera que l’Andreu l’acompanyi, perquè és un mandrós i sempre dorm fins tard. “Segur que ahir a la nit va tornar a anar a sopar fora!”, pensa en Carles. I és que està farcit de restaurants de qualitat, el meu Cambrils. I és net, i càlid, i ample, i modern, i tradicional, i... imaginari.

Però cada cop el tenim més a prop, si no badem.

No ho amollem en banda, cambrilencs, o se’ns quedarà a tots plegats el cap de pelaia.

Avui fa son

2008-05-22T00:23:00.002+02:00

Ni fred. Ni calor. Ni sol. Ni bo. Avui, com cada dia, fa son. I son de la bona, d'aquella que cotitza a l'alça al mercat nocturn de Morfeu, d'aquella que s'enganxa a les parpelles en forma de paparra invisible, de la que s'amaga sota del coixí per a arrapar-se a tu quan baixes la guàrdia.

Encara no ha sonat el despertador i ja ho sé del cert: avui farà son. Borrasques de somnis ompliran pantans de lleganyes, mentre tronaran badalls i una espesa cortina onírica ho deixarà tot facirt de dolls de mandra i somnolència.

I és que, contra la son, només hi ha una arma infalible: rendir-s'hi.

Doncs això, bona nit.

Aigua

2008-05-07T16:55:00.001+02:00

Donat el resultat de la darrera enquesta (50% de les respostes favorables a prohibir els correaigües per a frenar la persistent sequera), he decidit passar a l’acció i demostrar la viabilitat de viure amb només mig litre d’aigua al dia. Vet aquí la meva exitosa experiència:

- M’he llevat i, disposat a salvar la terra, he miccionat a la banyera. D’aquesta manera no m’ha calgut fer cap dispendi d’or transparent per a fer via dels meus purins.

- M’he rentat la cara tot recollint els 300 ml en un petit cubell. Tot seguit, els he aprofitat per a rentar-me les dents i, com que l’aigua resultant de tot plegat ja tenia quelcom similar al sabó, he decidit emprar-la per a dutxar-m’hi. Al tractar-se de només 300 ml, he hagut de fer un cicle tancat posant el tap a la banyera (per què coi hi ha aquesta corona daurada al voltant del desaigüe?), aspirant l’aigua que queia i reutilitzant-la unes 23 vegades.

- Com que ja estava llençat, he bullit l’aigua (ja se sap que això ho mata tot) i he preparat el biberó de la Xènia que, disposada a ajudar-me, n’ha deixat uns 60 ml que he utilitzat per a adobar el jardí (ep, que el biberó era de cereals!).

- Enlloc del cafè amb llet, que gasta aigua, m’he pres un gotet de vi per esmorzar, després de consultar al Notari si aquest efluvi comptava com aigua o no. Resposta: si no és insípid, inodor i incolor, no és aigua. Apa, doncs fot-li vi negre!

- Aprofitant l’avinentesa que el meu despatx a la feina cau al costat del caminet de sorra de darrera la Seu, he optat per a tornar als orígens i marcar el territori. Això m’ha estalviat uns calculo que entre sis i vuit litres d’aigua i, a la plegada, m’ha reafirmat en la meva masculinitat vital.

- Al migdia he optat per no rentar-me les dents, perquè només em quedaven 200 ml i no era qüestió de fer excessos. No em pregunteu per què, però després de prendre aquesta decisió els meus nivells de testosterona han augmentat encara un 127%.

- Òbviament, la resta del dia el vi ha estat també el meu company inspebarable tod i que, mecatxis tu, el *hips* mon do parava de moure’s i *hips* totes les bitacions de la feina feien moooooolta *hips* baixada...

- A l’arribbbbar a casa (una polla xica, pica, pallarica, camacurta i becaricaaaaaa!) he gut d’esquifar el doll de renecs que *hips* la Laura ma dxat anar (Acabacases! Australopitec! Brivó! Esquenapelat! Galtagròs!) i nar a banyar a la ptita. Com que només *hips* em kedaven 200 ml, li he mullat el kap amb ells i li he posattttt zzzzzzz (!) molta culònia, axí semblava neta i tot.

- Finalment, he pixat a la banyera i m’he nat a dormir *hips* sense supà, una miqueta marejat però kuntent *hips* per haver fet el món millo...

Salut *hips*...

Badocs

2008-04-30T23:33:00.002+02:00

Trenta sis mil persones (diuen) al darrer míting del PSC al Palau Sant Jordi. Cinc mil estudiants (diuen) al carrer protestant pel Tractat de Bolonya. Cent vint-i-cinc mil socis (diuen i rediuen) té el Barça. I per acabar-ho d’adobar, setze jutges que desatenen les seves funcions i es dediquen a àgapes carnívors. Sí, ja ho veig, hi ha molta gent al món. I això, només això, em fa tolerar que aquesta societat desagraïda no s’hagi adonat encara de la meva incommensurable vàlua, que no apreciï el valor que aporto a l’espècie, que no es postri davant la meva magnificència, que no beatifiqui la meva persona... On són el meu carrer, la meva efígie a la Barceloneta, la meva Creu de Sant Jordi, el meu passi VIP pel Luz de Gas, el meu descompte a l’Esclat, la cançó dedicada d’en Serrat? On?

Bon Dia

2008-04-10T19:06:00.002+02:00

I llavors l’home-antena, conjurant un forat negre, dilatà l’espai-temps per tal de defugir l’envestida i… TI-TI-TI-TI-TI, TI-TI-TI-TI-TI, TI-TI-TI-TI-TI. Coi, el despertador. 07:20? Però no havia de sonar a les 06:50??? Segur que deu estar espatllat! Au, doncs… Petó a la Laura, impuls de tronc inferior per a llevar-me del llit, micció matinera i obertura de la finestra del lavabo per a fitar quin dia fa. Comprovar que la Xènia dorm. Dorm. Fer una mica de soroll per a començar a despertar-la amb suavitat. Encara dorm. Coi de nena dormilega... Córrer cap al lavabo per a rentar-me les dents abans que la Laura i tenir la pica per a mi. Dutxa ràpida. Coi, no en sé, de dutxar-me ràpid! Dutxa dièsel, doncs. 07:43. La Xènia dorm. Òstia, òstia, òstia, tard un dia més... Afaitada superficial, rentat de cara, pentinat amb aigua de gomina, loció facial, desodorant, colònia (molta) i pentinada de celles amb els dits. Més colònia. 07:50. Un altre petó a la Laura, que remuga. Tria de roba interior, pantaló i camisa. Els mitjons no lliguen, la Laura protesta. Canvi de mitjons. La Xènia continua dormint (m’hauria de posar més colònia?). La trec del llit adormida i la poso sobre el nostre llit, asseguda i amb el llum obert. Ara obre els ulls i riu. PAPAPAPA-MAMAMAMA. Li dóno qualsevol cosa rosegable. Si no era rosegable, ara ja ho és. Biberó: 240 cc d’aigua, 1 minut al microones i 8 de llet. Remenar amb força. 6 de cereals. Remenar amb frenesí. 07:57. Adéu, Laura, no corris. Per cert, no creus que em convindria una miqueta més de colònia? Val, val, no he dit res. Canvi de bolquers. Caca. Merda, molta caca. Netejar, crema assecant i crema hidratant. Vestir a la Xènia. No puc, no para de moure’s. Utilitzo la força. Ella riu (???). Ja està, 08:06. Es treu les sabates. Les hi torno a posar. Es treu les sabates. Les hi torno a posar. Es treu les sabates. Les hi torno a posar i l’amenaço. Es treu les sabates i els mitjons. Poso les sabates i els mitjons a la bossa de la guarderia perquè les hi posin allí. Li poso colònia al cap i la pentino. Em frego les mans amb els meus pantalons per a aprofitar la colònia que sobra. Li ensenyo el biberó. Riu cap endins, posa cara de velocitat i diu JJJJJJJJJJJJJJJJJJ! Després fa PFFFFFFFFFFF! Tot seguit RRRRRRRRRR! Es pren 130 cc dels 240. 08:17. Tard, molt tard. La deixo amb l’estri rosegable. Carregar cotxe: ordinador de feina, ordinador del curs, bossa guarderia, entrepà del matí, suc de fruita, bossa de la muda setmanal per a la guarderia, iogurts per a la guarderia, apunts del curs, mòbil, cartera, PDA, jaqueta, biberó que ha sobrat perquè se’l prengui més tard... Em deixo res? Coi, la Xènia! Carregar Xènia. Calçar-me. 08:24. Faig 24 minuts tard. Treure el cotxe, baixar, connectar alarma, tornar a pujar. Cantar “Les Petites Formiguetes” fins a la guarderia, mentre en Bassas diu no sé què de l’helicòpter del RACC.
Només em pregunto si no m’hauré posat poca colònia...

UNPLUGGED

2008-03-25T18:46:00.003+01:00

Benvolguda Senyora Telefònica:

Serveixi aquesta missiva per a fer-la partícep d'una queixa formal, per a transmetre-li la desolació que, la seva absència, ha provocat en la meva vida (desde que "Sacó de mi espejo su vivo retrato”, que diria en Sabina). Des de que vostè no hi és, desde que em falta, tot un seguit d'esdeveniments incontrolats tenen lloc al meu voltant: els moviments dels meus comptes corrents campen sols sense control, els mots dels meus articulistes preferits vaguen perduts a la cerca d'un lector substitutiu, si em perdo la solució de l'Enigmàrius no tinc manera d'esbrinar la resposta correcta, els xips, els slots, la BIOS, la RAM, l'AC/DC, els nans, els follets i d'altres trastos dels interns del meu PC estan fets un garbuix fruit de la seva inactivitat, etc.

El més greu, però, és el risc que corro d'habituar-me a viure sense vos, a perdre el tren de la modernitat, a haver de mantenir converses inculses i quotidianes amb la meva família, a enganxar-me a Supervivientes o a Zoo, a haver de treure la brossa a diari, a... a ser un animal social, vaja.

Per tot això, senyoríssima meva, i per molts d'altres motius que em callo per decència, us necessito.

Finalment, enyorada senyora, permeteu-me que us agraeixi l'interès que mostreu en què el vostre record perduri a la meva llar mentre en sou absent, gràcies als rebuts que em continuen arribant malgrat no poder comptar amb la vostra companyia. Creieu-me, senyora: no només fan que la recordi a vostè, també a tota la seva família.

2a enquesta

2008-03-21T01:34:00.003+01:00

Malgrat ser l’opció menys votada a l'enquesta (zero vots, de fet), i com haureu denotat pel meu cíbersilenci durant totes aquestes setmanes, he pres la determinació de donar de baixa el meu compte ADSL com a inequívoca senyal de protesta vers la ignorància de la que aquest bloc és objecte per part de la Laura. Bé, el cert és que un canvi de domicili ha fet que la senyora Telefònica em tingui en estat de « trasllat demorat », però aquesta és una altra història de la que us en parlaré més endavant…

Ara bé, n’hi ha que no hem vingut a aquest curiós món a rendir-nos a la primera de canvi i, per tant, no em resta més que passar a l’ofensiva: d’ara endavant em comunicaré amb la Laura a través del bloc, o sigui que per a la nostra supervivència conjugal més val que hi faci un cop d’ull de tant en tant…

Au, doncs, anem per feina: Laura, s’haurien de treure a fora els bolquers de la Xènia, que ja no es pot viure de pudor que fan. I demà s’ha d’anar a comprar plàtans, que m’acabo de cruspir l’últim. I, per cert: dijous surto a sopar amb els de futbol, no m’esperis!
Ho tinc clar, això no pot fallar. En dos dies la tindré enganxada al bloc!

Per cert, Laura: he canviat la biquinera d’armari…

Mocs

2008-02-04T10:03:00.001+01:00

Els mocs, un fluid de densitat variable (que es pot calcular fent la raó de proporcionalitat inversa amb les ganes que tens de tenir-ne), quan es troben en conductes nasals filials esdevenen un malson patern considerable. Rectifico: no podem parlar de "malsons", ja que impossibiliten qualsevol intent d'agafar la son. Parlem, doncs, de "maldesvetllaments".

La meva experiència empírica recent -i repetida- demostra clarament que, l'evolució nocturna del comportament d'aquests molestos residents nasals, és la següent:

- Les dotze. Xènia amb mocs. Papa amb ganes de dormir.
- Quarts de dues. Mocs al nas. Papa cansat.
- Mig quart de tres. Nas amb mocs. Papa amb "maldesvetllaments".
- Tres i quaranta-vuit. Mocs, mocs i més mocs. Papa esgotat.
- Entre quatre i cinc. MOCS. Amb majúscules. Papa amb crisi nerviosa.
- Quarts de sis. On és la Xènia ??? Ah, darrere dels mocs. Papa desfigurat.
- Les sis. Xènia i mocs ja dormen. Papa mort.

Cal tenir en compte que els mocs són, a més a més, cruels (mai no marxen abans de vuit dies de torturar-te ininterrompudament), sarcàstics (fan que un nadó dormi com un camioner), persistents (no importa quants n'eliminis, sempre n'hi ha més esperant-te) i familiars (es mouen en manada). El més característic dels mocs, però, és la seva capacitat de camuflatge. "Mocs, dius? Però si la nena està d'allò més bé! I que n'és, de riallera! És que els pares primerencs sou uns alarmistes...".

Així són els mocs. Uns fills de la gran puta.

Eva

2008-01-26T00:07:00.000+01:00

He estat dubtant llargament sobre el to més apropiat per a respondre el teu correu, i encara ara no tinc clar quin és el més adequat: carinyós, per a mostrar-te que et tinc estima? Formal, per allò de guardar les distàncies professionals? Enrotllat, ja que sóc un ex-cap modern i em porto bé amb els del meu equip? Fred, tot mostrant-me ofès per què prefereixis el gas als neutrons? Vaja, no ho sé... Probablement el menys arriscat sigui emprar-ne uns quants de variats, i que siguis tu qui decideixis amb quin et quedes.

Au, som-hi:

Formal:

Celebro haver gaudit de compartir aquests dos anys i mig d'experiència professional amb tu. De ben segur marxes havent aportat el teu esforç a aquesta casa, i espero que el bagatge que t'enduguis dins del sarró col·labori al teu creixement personal i aporti vàlua al teu perfil, ja de per si complet.

Actual:

Kt bagi mol b pr BCN i qidt molt, eba. bigila el trnsit i portat b.

Folklòric:

No te vayas todavía, no te vayas por favooooor, no te vayas todavíííííííííaaaaaaa, que hasta esta guitarra mía llora cuando dice adióóóóóóóós...

Neopop:

Eva no está

Eva se fue

Eva se escapa de su vida

y tú que si estás,

preguntas porqué

el PAC la ama a pesar de las heridas

lo ocupa todo su recuerdo

no consigue olvidar

el peso de su mal genio

Eva no está

eso lo sé

y no la encontraré

en tu piel

Fred:

Que vagi bé, ja ens veurem.

Dolgut:

No em puc creure que em facis això. Després de tants esforços, tant de temps invertit, tantes estones compartides... i ara vas, tu, i ho engegues tot a rodar. El teu egoïsme em sorprèn i m'exaspera. Que tinguis sort, però no sé si mai sabré perdonar-te...

Íntim:

Encara recordo quan et vaig entrevistar: moderadament elegant, CV complet, posat de seguretat combinat amb tics nerviosos, discurs contundent... I prenent nota de ves a saber què en aquella llibreta de mida mitjana que va sortir de la teva bossa de mida gran. Si t'he de ser sincer, al cap de dos minuts de parlar amb tu ja sabia que series la meva candidata, i així ho vaig deixar dit abans d'anar-me'n de viatge de noces cap a terres vietnamites. La realitat, com poques vegades passa, va superar les expectatives: ràpida, eficient, proactiva, enginyosa i intuïtiva, alhora que geniüda, ambiciosa, xerrameca, voltes descuidada i un pèl provocadora. Un diamant en brut, vaja.

Encara ara dubto si vaig aconseguir estar a la teva alçada, però tinc meridianament clar que avui sóc millor persona i professional que ahir i, en part, t'ho dec a tu. Únicament em veig obligat a retreure't dues coses: que no hagis gaudit com jo de La Pell Freda i, sobretot, que em privis de seguir comptant amb la teva presència. Sé que ens veurem moltes més vegades, i que probablement quedarem per Manresa, Vic, Barcelona o Cambrils, però també sé que en cap cas em semblarà suficient. Perquè de gent com tu, Eva, mai no se'n té prou.

Cuida't, mima't, treballa't i mira ben alt, que no estàs feta per a pensar només en el proper graó.

Bon viatge.

El dit. Tria el comiat que vulguis, però et diré un secret: només un d'ells és del tot sincer...

La nit em sorprèn

2008-01-25T23:32:00.000+01:00

Mai no ho hauries dit. Rialla perenne, ulls dansaires, veu càlida i posat innocent. Imatge de qui no ha estat feta pel sarcasme, a qui la perfídia li sona a nom de perfum, per qui no s'hi val a esperar res que no siguin bones notícies. Amable, amfitriona, integradora i a voltes dolça...
Mentida. Tot era mentida. Com un euro de Singapur, una oferta al mes de febrer o una promesa electoral. Fum fals. Fals fum.
La nit, però, ens acaba delatant a tots. Ara he vist el teu espectre, el teu segon jo, i en tinc proves. Com, si no, podria haver obtingut una imatge com aquesta?
Només espero, Xepe, que no la deixis entrar a l'hort...

Fred

2008-01-25T22:48:00.001+01:00

En Klaus Nomi, contratenor alemany capaç d'assolir notes de soprano, va cantar "Cold Song" pocs mesos abans de morir en mans del SIDA. Es tracta d'un lied barroc, una estranya ària de Henry Purcell de l'òpera "El Rei Artur". Aquí podeu veure aquesta actuació a l'òpera de Munich. L'excentricitat del cantant (hieràtic, pàl.lidament maquillat, vestit d'època, amant de les interpretacions d'òpera sintetitzades) i la seva fràgil salut, han acabat envoltant aquesta peça d'un cert vel de misteri. Això, però, no ens ha de fer perdre de vista la meravellosa combinació que suposen les notes cada cop més agudes de la cançó amb l'enigmàtica veu del dissortat Nomi.

Perquè de vegades cal descobrir nous horitzons, he cregut estrictament imprescindible brindar per ell i pel meravellós corrent del Romanticisme.

What power are thou, Who from below
Hast made me rise, Unwillingly and slow
From beds of everlasting snow!
See'st thou not, how stiff, And wondrous old,
Far unfit to bear the bitter cold.
I can scarcely move, Or draw my breath
Let me, let me, Freeze again
Let me, let me, Freeze again to death!

Quin poder ets tu que, de sota estant,
m'has fet aixecar, de mala gana i lent
de llits de neus eternes!
És que no em veus, tan rígid i extraordinàriament vell,
de lluny incapaç de suportar l'amarg fred.
A penes em puc moure, o treure el meu alè,
deixa'm, deixa'm, glaçar-me de nou.
Deixa'm, deixa'm, glaçar-me de nou fins a morir!

La fi del món civilitzat

2008-01-16T23:01:00.001+01:00

No m'ho puc creure. Ha esclatat la crisi. Finalment, els meus pitjors malsons prenen forma i, creieu-me, aquesta no té res a veure amb els malucs de la Jennifer López. Sí, aquí teniu la notícia. Algun dia havia d'ocórrer. El món, tal i com el coneixem, ja no existeix. Queden el rococó, el Bresca i la Mònica Terribas, però els seitons en vinagre ja no es compten entre els assoliments que han fet gran la Humanitat. Ni tan sols no he tingut l'oportunitat d'acomiadar-me de tan esplèndida menja tot gaudint d'una frugal tapa, o utilitzant-la com a preludi d'un opípar dinar. No, res d'això. El nostre ha estat un comiat fred, distant, a través d'intermediaris periodístics. Sapigueu, però, que em trobo als millors anys de la meva vida i en cap cas em deixaré marcir, no permetré que semblant despit em faci perdre la il.lusió, les ganes, la salivera ni el desig...
Cargols a la llauna, que encara hi sou?

Donetes

2008-01-15T22:46:00.000+01:00

He tingut l'oportunitat de veure la pel.lícula Little Women (Mujercitas, en realitat), en la seva versió de 1949 dirigida per Mervyn LeRoy. D'un costat, un film deliciós: escenografia de cartró pedra multicolor, vestuari acurat i ple de detalls, personatges naïfs, històries paral.leles plenes d'errors i d'ensenyaments morals, innocents jocs de seducció, guió ple de retòrica i de girs dialèctics (qui coi va dir que a les pel.lícules s'ha de parlar com a la vida real???), etc. D'altra banda, un film definitivament no apte: estereotips arcaics de la figura femenina, dogma cristià, submissió de la dona vers l'excels baró, devoció per les aparences i els jocs de societat...
Crec profundament en la llibertat. Fins a extrems que de vegades poden resultar difícils de comprendre. Ara, també crec en l'educació i en l'accés progressiu dels infants a les crueses del nostre món. Si hi ha classificació de pel.lícules no aptes per a menors de, posem, 13 anys, perquè ensenyen cuixa, contenen pólvora o alteren la son, ¿què passa amb els films que reforcen estereotips que hauríem de desterrar?
M'agradarà veure la meva filla gaudint de Little Women amb la seva mare i amb mi. Però un cop tingui clar que, més que no pas de ser princesa, del que de debò té ànsia és d'esdevenir lliure.
Vaja, quan tingui 427 anys.

Els gats són de dretes

2008-01-14T22:44:00.000+01:00

Guaita'm. No, no et fixis en la meva mirada. Oblida el meu posat esvelt. Foragita del teu cap la imatge del meu pèl moixí. Res d'això no és el més important. Llívia, -5ºC al sol, ni t'imagines a l'ombra. I jo, al punt més elevat, més proper a l'escalf solar. Doncs d'això es tracta, mon ami, aquesta és la clau de volta. Els gats són els aristòcrates dels felins, els VIP's de la disco de moda, els ocupants del carril bus, els veïns de l'àtic. Això de la igualtat d'oportunitats, de la recompensa de l'esforç, de la llibertat d'expressió, de la justícia... tot això està molt bé. Molt i molt bé. Però pels altres. A mi deixeu-me el lloc més calent, la talaia més alta, el seient al costat de la finestreta. Que sóc un gat, jo. I ja ho sabeu, els gats són de dretes...

Marineta

2008-01-05T14:28:00.000+01:00

Mai no he cregut en la grafopsicologia, de la mateixa manera que no crec en els horòscops, els xarops contra la tos, el periodisme objectiu ni en David Bisbal. Malgrat això, estic estudiant la possibilitat de considerar la teva signatura com a una sorprenent excepció: rodoneta, idealista, pre-pubertina i esponjosa, és la signatura d’algú que es va afiliar al PSC pensant que era el Partit Súper-Cool, d'algú que encara manté l'amic invisible de la infància, d'algú que deixa la part més exquisida dels plats pel final per a mantenir la il.lusió, d'algú que prefereix el Rei Negre perquè és més mono, d'algú que diu "pobret" després de fer al.lusions a persones desafortunades o de mala fortuna i, sobretot, d'algú que encara creu que tot és possible.

Serà per tu, que els socialistes es declaren la "Catalunya optimista" malgrat les Rodalies, els peatges, les apagades, els tipus d'interès, les derrotes del Barça, el regionalisme de La Nostra i els preus dels seitons en vinagre? Serà per tu, que la Sanitat d'aquest país és, malgrat tot, un oasi dins del desert de les mancances?

Ja ho veus, Marineta, em tenies despistat amb aquest rictus sorneguer i el vestuari Rottenmeier...

Plegar tangues

2007-12-31T14:13:00.000+01:00

La senyoreta Gemma (què se’n deu haver fet?) ens feia pintar dibuixos enooooormes amb puntets. “No podríem pintar-ho normal?", sempre deia algú. "No, ho vull puntejat", responia lacònica. "I per a què coi serveix pintar amb puntets? Et porta deu vegades més i, acceptem-ho, queda poc elegant...", pensava jo. Però vaja, tothom a pintar amb puntets. Ep, i contents!

Més endavant vaig haver de conviure amb d'altres mostres de tasques disciplinàries sense valor afegit aparent: em van ensenyar a fer-me el llit dies en què, per raons confessables o no, em llevava a mitja tarda, vaig veure la meva -santa- sogra netejar tot el pis perquè venien convidats que, òbviament, el primer que farien seria embrutir-lo de nou, vaig penjar cartells electorals en ple segle XXI, vaig escriure informes que no llegiria ningú relatant tasques que no havíem fet ni pensàvem fer...

Un altre exemple de disciplina ària és el meu avi: què es pot altrament d'una persona que, un cop l'any, fa netejar amb pinzell tot el motor del seu cotxe?

Avui, finalment, he vist la llum. Tanta autoexigència, tanta obcecació pertinaç, tanta insistència, tants "perquè sí"... tot tenia un sentit. Tot aquest llarg camí, ple de moments carregats de pressió, m'han permès destinar una bona estona a una àrdua tasca: plegar tangues. I ho he fet sense desesperar-me, sense perdre els nervis, sense preguntar-me de què coi serveix si, un cop deixats sobre la tauleta de nit, els molts cabrons tornen a desplegar-se de forma recalcitrant...

Gràcies, senyoreta Gemma. Va per vostè.

Exèrcit d'alliberament

2007-12-29T22:51:00.000+01:00

Fins aquí. Al Paquistan es carreguen la Benazir Bhutto, en Fidel Castro prepara la continuïtat de la seva saga des del llit estant, al l'Església no digereix bé segons quines paròdies televisives però denuncia que hi ha vailets espavilats que provoquen els sants pederastes, en ZP encara em deu els 2.500 € i la Carla Bruni té el mal gust d'afiliar-se al Partit Unipersonal Sarkozy...
Ja n'hi ha prou. Donades aquestes circumstàncies clarament intolerables, ha arribat l'hora d'actuar i emprendre mesures contundents per tal de restablir un ordre lògic, sa i autoritari al món. I qui millor que jo per a fer-ho? Així doncs, ja he començat a reclutar els primers lloctinents del meu Exèrcit d'Alliberament, que de ben segur castigaran amb mà ferma l'incompliment de les meravelloses lleis que marca el codi de conducta que, per cert, encara m'estic pensant... Però vaja, ja hi haurà temps per a tot. Mentrestant, per aquells valents (i valentes, ep!) que optin sàviament per allistar-se, us deixo -tracteu-ho amb discreció- les primeres imatges de les nostres exigents sessions d'entrenament.
Més endavant, sessions de tàctiques i d'estratègies...

Bon (xxx)

2007-12-27T12:24:00.000+01:00

Nens i nenes, el món està fotut: té febre (escalfament global, li diuen), no arriba a finals de mes (manca de recursos naturals), va coix (creixement econòmic desigual) i, per a més INRI, el Barça no carbura. Tot això, unit al fet que el dispendi d’aquestes dates és excessivament excessiu, fa que enguany opti per felicitar-vos per aquestes dates de forma cibernètica. D’aquesta manera no mato arbres, no pago impostos, no perdo més temps del compte, no em deixo a ningú, no malbarato energia i, sobretot sobretot, semblo més modern, guai i permeto al meu biògraf que digui de mi allò de “va ser un home del seu temps”...

Vaja, anem al gra: Bon Nadal als cristians i/o tradicionalistes, Bones Festes als laics/ateus/progres , Feliç Hanukkah als jueus i als circumcisos, Bona Pasqua als musulmans i als barbuts en general, Bon Diwali als hindús i a les vaques de Guissona, Bon Dia als Pets de Constantí, Bon Profit als golafres i, com no, Bon Vent i Barca Nova a la Magdalena Álvarez.

NOTA MENTAL: No acceptar comentaris a aquesta entrada del bloc de l’estil “i què passa amb les postals d’UNICEF?”, “estàs traient el pa de la taula dels carters”, “quina manera més freda i insensible de felicitar-nos”, etc.

Ai, ai, ai...

2007-12-16T01:50:00.000+01:00

1:44 de la nit, i pujant (o baixant, en funció de ho comptabilitzo pels lúmens que mesuren la llum o bé pels decibels que marquen el coi de soroll que fa l’home quan és al carrer). Ja hi tornem a ser, llamp de rellamp! Què tindrà la nit que m’atrapa?

Foscor?

Silenci?

Ombres?

Electricitat a meitat de preu?

Absència de programes del cor a la TV?

Només sé que demà n’hi ha una que em mirarà amb aquella cara simuladament severa, preguntant-me amb mirada dolçament inquisidora per què caram no puc anar a dormir mai a una hora decent...

Només em resta agrair que aquí no tinguem sis mesos seguits de foscor...

Caos

2007-12-12T23:37:00.001+01:00

Mai no he cregut que una persona que no tingui un ordre determinat pels seus llibres pugui ser algú de qui refiar-se. Ja sigui per ordre d’alçada, per ordre alfabètic, per ordre temàtic, per ordre de lectura o per ordre divina, si no hi ha ordre, hi ha el caos. I el caos, en els llibres, és mostra de perfídia, malícia i deshonestedat. O pitjor encara: d’ignorància buscada. I això em capfica, ja que darrerament les lleixes del despatx se m’han fet petites i he començat a apilar llibres sense cap mena de consideració.

Què m’està passant, doctor? Serà la lluna plena? Fa temps que veig ombres...

La Bugadera

2007-12-12T23:33:00.000+01:00

Guaiteu-la. Mentre la resta s’exhibeixen desvergonyidament, mostren ufanosos les seves ofrenes, rumien la palla de l’estable, vesteixen brodats àurics o bé feinegen de cara al nou nat, ella, en canvi, va a la seva i li para l’esquena mentre s’ocupa de la bugada. Tota una metàfora. Déu és nat entre els homes? No m’emprenyis, que tinc feina, jo.

Potser sí que ha arribat la bona nova, potser és cert que ens vénen a salvar, qui sap si és possible que pugui ser que probablement diuen que el Rei dels homes ja cueja... Però deixeu-me acabar la bugada abans, que l’important és primer i primer va l’important.

Així, mentre alguns i algunes honren Déus i Reis de diversa índole, mentre uns quants i unes quantes es recreen en l’aparença i idolatren les formes, mentre un munt de nosaltres no anem si no ens porten... mentre tot això passa, les bugaderes s’arremanguen i van per feina.

Quin bé que ens faria, tenir més bugaderes...

Un bon tou...

2007-12-09T22:45:00.000+01:00

Ha arribat l’hora. Quan vaig acceptar la comesa, sabia que hi hauria moments com aquest. Fent el cor fort, prenc aire amb força, m’arremango, tanco els ulls un instant per a simular els moviments dels propers dos minuts, recordo que hi ha tasques –n’hi ha d’haver- pitjors i... m’hi encamino. Una, dues, tres passes. “Ja ho faig jo!”, crido amb ànim d’aparentar fermesa i convicció. Just després de creuar el llindar de la porta, la veig amb claredat. És allí, somrient, provocant-me amb la mirada. Que no m’enganyi, sé què és el que m’espera. Prenc la posició estratègica (recorda, mai davant del seu esfínter!), dibuixo un somriure amb els meus llavis per a calmar la fera, pronuncio les paraules màgiques (agudagadagadammmm pirripiiimm nguééé...) i, tot d’una, desfaig el bolquer amb les meves pròpies mans.

Ouuuuch!!! Do d’hagués pedsat dai que uda cosa tad petita fes tadta pudor! (NOTA DE L’AUTOR: la frase anterior ha estat formulada amb el nas del protagonista entaforat dins del seu jersei, amb la finalitat d’esquivar flaires nocius per a la seva integritat personal).

Minuts després d’haver passat la prova amb èxit, començo a rumiar quins eren aquells aliments que a l’escola em van dir que eren tan astringents...

El soroll de TV3

2007-12-09T00:13:00.000+01:00

Programa "Els matins de TV3", divendres. Enquesta als espectadors: "Trobes raonable condemnar a algú a 9 anys de presó per fer soroll?". M'esgarrifo. Per fer soroll??? Nou anys de presó??? Si això fos possible, ves que no acabin condemnant algun dia a algú fins i tot per cremar fotos d'algun ciutadà majestàtic... No m'ho puc creure, tot plegat no té sentit.

Al cap d'uns minuts, es fa la llum: el potencial condemnat, sembla que ha infringit reiteradament ordenances municipals, ha provocat trastorns de son i alteracions psíquiques greus als veïns que "descansen" prop del seu local d'oci nocturn, ha posat traves i més traves als agents de l'ordre... Vaja, una meravella de personatge.

Senyor TV3 (o és Senyora, per això de "la nostra"?): no hem fet una mica (miqueta?) de premsa groga, sensacionalista i alarmista? Què tal una pregunta de l'estil "Trobes raonable condemnar a presó a algú que infringeix voluntàriament i de forma repetitiva la llei?", o un "S'han de castigar amb presó els qui causen lesions psíquiques?"?

Vés que no m'estigui fent gran i rabiüt, jo...

Les llàgrimes s'assequen per si mateixes

2007-12-06T21:18:00.000+01:00

Pot passar que, buscant un pòster dels llacs de Covadonga, trobis un Van Gogh. O bé que, amb l'afany de fer-te un calimotxo, obris un Terra Alta de gustos florals. Doncs bé, això és el que m'ha succeït avui: llegint determinades pàgines de societat de la premsa groga, hi he descobert les excentricitats d'una cantant britànica d'origen jueu que sembla haver caigut dins del triangle de les Bermudes que hi ha entre les drogues, la fama i la soledat. Com a prova, les seves passejades en estat etílic o "estupefaètic" en texans i sostenidors, els seus robatoris de revistes davant de periodistes, les seves esnifades en públic, els seus oblits de la lletra de les seves cançons en un show en directe per TV, etc. Fins aquí res de nou, podríem estar parlant d'una altra Britney Spears. El fet diferencial, però, rau en el seu art. Cançons com la que us recomano unes quantes línies més avall no poden deixar indiferent. Estil propi, to raspós, melodies complexes, lletres punyents, ritme de jazz. Una meravella. Un descobriment. Una llàstima.

Salva't, Amy. No ens deixis orfes del teu talent.

Laura, on ets???

2007-12-05T00:33:00.001+01:00

Dos mesos... Dos mesos escrivint aquest bloc i, encara avui, la meva parella, la meva mitja taronja, el bunyolet del meu melindro, la meva amiga amb dret a consumició, la meva partenaire, la meva morruda, encara no s’ha dignat a escriure’m un sol comentari! Assolit aquest punt, no em queda més remei que fer pública la seva desatenció i encetar una nova enquesta per tal de copsar entre l’opinió cibernètica si, com jo crec, aquest podria ser un cas clar de mobbing conjugal.

Vosaltres teniu la paraula.

Resultats de la 1a enquesta

2007-12-05T00:29:00.000+01:00

Quins mitjons són els que més us agraden per a un home?

De rombes – 5%

Foscos, de cotó o de fil – 52%

Mitjons de mitja – 0%

De colors llampants o amb dibuixos – 41%

Blancs – 0%

Vosaltres heu parlat: els mitjons blancs, de mitja o de rombes han estat desats definitivament al profund calaix de l’oblit i de la carcaneria. Ara és l’era dels mitjons foscos i, en menor mesura, dels mitjons amb colors llampants (una mostra més que vivim en un món de contrastos, o és que cada vegada hi ha més homes fora de l’armari?).

Davant d’aquests resultats, només em resta trucar en Roberto Cavalli per tal que ho tingui en compte de cara a la seva col·lecció de primavera-estiu, i treure’m del cap la imatge del meu Director General presidint un Comitè amb mitjons plens d’ossos i d’elefantets.

Magdalena mon amour

2007-12-01T18:46:00.000+01:00

De genis, n’hi ha –pocs- que són valorats en vida. N’hi ha –molts- que ho són un cop morts. L’Eiffel va ser assetjat per l’opinió pública francesa, queixosa de la ignomínia que suposava la seva torre metàl·lica. El públic no entengué mai la pintura de Paul Cezanne. I ara, tenim la Magdalena Álvarez, Ministra socialista de Foment.

Sí, ho heu entès bé. En tinc proves: obra mestra de Charles Dickens, David Copperfield. Pàgina 509 de l’edició londinenca de Penguin Classics. La pèrfida Miss Murdstone, ànima desangelada i ment tortuosa, acaba novament de destrossar la vida del nostre estimat David, i així és com el mestre Dickens descriu el seu posat un cop confessat al pare de la Dora Spenlow que la seva adorada filla manté un idil·li secret amb en David Copperfield:

Here she ceased; and snapping her reticule again, and shutting her mouth, looked as if she might be broken, but could never be bent.

Ho veieu? Què, no encara? A veure què passa si ho traduïm a l’andalús:

A continuación calló y, cerrando nuevamente su bolso con fuerza, y callando su boca, se mostró como alguien que podría ser partía antes que doblá.

Ho heu vist??? Us n’heu adonat??? Magdalena, tu citant obres literàries i fent al·legories mentre, tots nosaltres, dins la nostra infinita ignorància, et crèiem xulesca, sàtrapa i basta...

Perdona’ns, Ministra.

Què us fa goig?

2007-11-29T00:34:00.001+01:00

S’acosta cap a nosaltres, amb el bloc a la mà esquerra i el posat altiu de les caleres. És un quart i mig de tres i estic famolenc, un dia més ha estat impossible esmorzar al despatx. Ens pren les cartes, fa un gest amb els llavis difícil d’enquadrar entre la mitja rialla de rigor o el rictus ensopit i, tot d’una, s’avança la Festa de la Candelera i el menjador es fa captiu d'un raig de llum esplendorós:

Què us fa goig?

Ni un “què serà”, ni un “vosaltres direu”, ni un coi de “uhm?”. Un meravellós “Què us fa goig?”. De nou sembla que hi ha futur per a nosaltres, que aquesta llengua que tenim a mitges encara té cops amagats per a desarmar-nos i amorosir-nos.

Després de brindar internament per a qui segons abans no era res més que una altra cambrera, penso que tornaré ben aviat al restaurant Marina de l’Ametlla de Mar, encara que només sigui per a un tast més d’expressions caleres.

Bona lletra i bon profit!

Anhels d'un tercer

2007-11-27T15:58:00.000+01:00

La teva mirada, el meu somriure. La teva innocència, el meu caràcter. La teva precaució, el meu ímpetu. El teu pragmatisme, el meu perfeccionisme. La teva figura, el meu posat. Els teus valors, els meus ideals. La teva tècnica, el meu art. La teva ploma, el meu pinzell. El teu treball, la meva sort. El nostre amor.
Ho tindrà?
Ho té.
Ens té…

Comença una nova setmana...

2007-11-26T00:08:00.000+01:00

I què millor que desitjar-vos a tots/es molts i molts dies Manamanà?

Doncs au, que tingueu sort.

Telegraph Road

2007-11-22T23:50:00.001+01:00

Vas i vens com si res, entres amb una fingida timidesa i amb aires de noia d’ascendència humil que mai no ha vist el costat fosc de l’existència, ensenyes la pota per sota la porta i l’enretires suament mentre emets un plàcid sospir llaminer. A poc a poc vas fregant-te les parpelles amb el dors de la mà per tal de desmandrar-te, mentre inicies un camí que encara no sabem on ens menarà. Després, tot d’una, ens bufeteges amb un espiral de força incandescent i amb un reguitzell de cordes de guitarra que, perseguides de prop per un manat de notes de piano desenfrenades, ens treuen del nostre estat oníric per dur-nos allà d’on ens assegures que mai no hauríem d’haver eixit. Quan sembla impossible que ens facis volar més alt, inicies el remolí de sensacions, una lluita cos a cos entre els teus instruments que acaba en un tornado d’èxtasi que desprèn sexe per tots els seus infinits racons. Sense alè, descamisats, ens reculls del terra i ens bressoles entre les teves penúltimes notes tot deixant-nos creure que l’experiència ha acabat per, de nou, enlairar-nos fins al zenit. Només després de més de 10 minuts decideixes que ja n’hi ha prou per ara, i –cosa que t’honora- ens perdones la vida fent-nos baixar les palpitacions amb les millor notes agudes que mai no s’han repicat en les negres de cap piano britànic. Finalment, per no permetre’ns romandre més del compte en aquest son excitat, la teva guitarra ens pren de la mà i ens torna les palpitacions fins descobrir-nos que, ara sí, el viatge ha acabat.

Tots, però, ens sabem esclaus dels teus 14 minuts i 19 segons, i sabem que tornarem a injectar-nos-els de forma febril centenars i centenars de vegades més.

A long time ago came a man on a track...

Merda de sistema

2007-11-22T23:17:00.000+01:00

Si algú encara ho dubtava, avui s’ha evidenciat que tenim un dels pitjors sistemes educatius, no només d’Europa, sinó –ai, las!- dins del propi Estat Espanyol. Ara posarem fil a l’agulla i farem l’impossible per a millorar les estadístiques, però molt em temo que farem el de sempre: si només 2 de cada 10 persones salten un llindar, baixem el llindar. Si no arribem al cim, dinamitem la muntanya per a fer-la més baixa. Si no aprovem, canviem el suspens categòric per un eufèmic "progressa adequadament". Si hi ha fracàs escolar, baixem el nivell d’exigència acadèmica. Algun dia, potser, i només potser, ens adonarem que és possible que la veritable solució ragui en potenciar la cultura de l’esforç, en incentivar la sana competència entre estudiants, en primar la brillantor i no pas la grisor, en crear científics i no pas un munt d’auxiliars de laboratori...

A l’escola que jo vull, els qui ho volen troben una munió d’estímuls intel·lectuals i no són aturat pels mediocres, els inquiets passen sense pietat per damunt dels acomodats, els treballadors escombren els panxacontents. Vull una escola que creï ciutadans capaços de millorar el nostre món i el dels nostres fills, no només pinxos i llepaculs en potència el leitmotiv dels quals serà mantenir, en el millor dels casos, l’statu quo.

Així ens va.

Ja ho veus, mama

2007-11-20T00:31:00.000+01:00

Ja ho veus, mama. El teu fill parlant davant de més de 100 persones a l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, a la seu que l’ONU té a Viena. I en anglès (pots creure que més enllà de la Catalunya Nord aquests bàrbars no entenen ni gota de llemosí?). No sabria dir-te si el d’Iran ho ha acabat entenent, ni si el de Bielorrússia no ha vist cap contuberni soviètic davant dels meus mots, o bé si l’australià (el down under, com li deien allí) no hi ha trobat a faltar cangurs... Només sé, creu-me, que no fa falta anar a la mili per a esdevenir home. De fet, ni tan sols fa falta ser-ne. Més encara: jo encara no ho sóc, però des d’aquesta setmana passada en Churchill i jo ja tenim una cosa més en comú.

Arribat a casa, he tret del segon calaix del moble rodó del despatx la llista de coses que imprescindiblement he de fer abans d’esdevenir adult. Ja cada vegada me’n queden menys de pendents: furtar un dàtil dels dits d’un dels micos de Gibraltar i cruspir-me’l tot cantant God Save the Queen, sostrar un sense sostre, pintar una paret que no hi hauria de ser d’un color que no sigui apropiat tot dient despropòsits inadequats, privatitzar una comuna, redimir un sant...

Mama, me n’acabo d’adonar: t’he de deixar, que tinc feina.

Bona nit.

El cost del confort

2007-11-18T15:39:00.000+01:00

Avui hi ha hagut una explosió de metà a una mina de carbó de Donetsk, Ucrània, i hi han mort més de 30 miners i, a hores d'ara, hi ha més de 70 desapareguts. Cada any moren centenars de miners arreu del món, i la immensa majoria dels qui desenvolupen aquesta activitat tindran malalties respiratòries greus i veuran reduïda dràsticament la seva qualitat de vida. Malgrat tot això, mai no he vist cap manifestació enlloc d'Europa contrària a l'energia obtinguda a través de la crema de combustibles fòssils, contràriament amb el què succeeix habitualment quan parlem de l'energia nuclear. Serà que el cost del nostre confort no el mesurem en funció de les vides humanes que s'endú o del seu impacte real, sinó en funció de les nostres fòbies, les modes o de pors irracionals?

A moltes civilitzacions antigues, quan es produïen eclipsis la gent s'amagava a casa atemorida i, un cop acabat l'ensurt, s'apressaven a realitzar alguna mena de sacrifici per a evitar-ne de futurs. Us sona?

Article d'Alfons López Tena

2007-11-12T22:12:00.000+01:00

Quan us preguntin arguments per a sentir-se independentista, potser caldria demanar que ens en donessin per a no ser-ne... Aquest vocal del Consell General del Poder Judicial ho té clar, i ho plasma en aquest articlepublicat a el diari de MEDIAPRO "El Público":

Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España. Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética), no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta.
Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).
Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya ( 19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden?
Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la
Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas. Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros. Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por Catalunya en treinta. Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política
fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).
El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto intercontinental, ni nada de
nada.
Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los 'diferentes' no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España, pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión.
Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE. Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia.
España tiene mucho a ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.
Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son
posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la independencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.

El Jovent ja no és el que era

2007-11-11T22:57:00.000+01:00

Vuit del vespre, Stephansplatz de Viena, Àustria. Quatre graus i un vent gèlid impertinent que malmet la fantàstica planta de la Stephansdom i la seva curiosa coberta multicolor. Plou tímidament, però amb quantitat suficient per a omplir la plaça de bassals entre els que corren una munió d’adolescents austríacs (Jugendlicher, vaja). I passa aleshores. El vent entremaliat, amb l’inestimable ajuda d’una noia que escombra el fragment de plaça de davant de la botiga, bolca un expositor de postals i cartografies situat davant d’una tenda de souvenirs, amb la mala fortuna que la major part d’elles decideixen anar a xipollejar entre els bassals. Oh, mein Gott! Però el pitjor encara està per venir: els Jugendlicher, contravenint un munt de lleis no escrites i ignorant un escamot de tòpics, decideixen tot d’una deixar de fer gatzara i córrer fins on s’ha produït el desastre per tal de, tot seguit, ajudar a la noia a recollir les postals i les cartografies que encara es poden salvar. I jo m’ho miro d’esquitllada restant dret davant d’aquell aparador ple de xocolatines exquisides amb dibuixos d’en Mozart, i penso que ni això és adolescència, ni aquest tipus d’actituds es permetrien a Plaça Catalunya.

On anirem a parar!

Panellets de pinyons: diguem no!

2007-11-04T22:58:00.000+01:00

Vaja, fins aquí: un cop arribades aquestes dates, els ínclits panellets de pinyons copen de forma desmesurada i, sobretot, del tot immerescuda, les taules de la majoria de les llars catalanes. I ho fan malgrat ser de bon tros els més embafadors, vulgars, arcaics i avorrits de tota l’espècie dels panellets. Tot i la nostra cultura mediterrània que, a priori, ens fa amants de l’estètica i de la imaginació per damunt del pragmatisme, en l’art dels panellets sucumbim de forma atordidora sota el fals encant d’aquests pèrfids panellets mediàtics. Des d’aquest racó cibernètic, reclamo efusivament que es valorin els mel·liflus panellets de coco, o els suggerents panellets de cafè o, sobretot, totes aquelles famílies de panellets que siguin en sí mateixos petites i rodones sorpreses (sense anar més lluny, aquesta festa de Tots Sants he descobert panellets de grosella, de Baileys, d’anís...).

Ja n’hi ha prou, catalans! Enderroquem la grisor de les nostres cases i foragitem-ne els panellets de pinyons!

La Comesa

2007-10-30T00:23:00.000+01:00

Tothom té un passat i, en el meu, hi figura haver fet de fadrí major de la Montse. I, com no, va caure el vers. Vet-lo aquí:

LA COMESA

(o dels senders que hagué de gambejar un fadrí per a atànyer un present digne de la gentil Montse)

Faust, un somrís creuant sa faç,

m'atorgà en Jordi un ofici:

"Pas que et vull portar desfici,

més fadrí seràs del nostre enllaç".

Excels vers, doncs, era exigit,

d'entre els versos meravella,

car una núvia tan bella

no podia caure en l'oblit.

Em sorgí presta una idea:

mar enllà costejaria

emprenent, boja follia,

rauda i àrdida Odissea.

Vers Mallorca fiu cabotatge,

doncs corsària fou temps ha

i pirata és cobejar

de bells versos fer-ne hostatge.

Però poesia no trobí

per la núvia prou cofoia,

així doncs sigué Savoia

següent dàrsena en mon camí.

Mes tampoc els Alps ni el Roine

de mos plors feren oïda,

i de l'art que en ells anida

no em vulgueren fer-ne almoina.

Sàtrapes m'eren els astres,

cruel i impia llur desídia,

mes na Montse no mereixia

que dissorts es fessin llastres.

Reemprenguí doncs mon viatge

vers Atenes, d'arts paradís,

però dels béns del riu Ilís

no en restava cap miratge.

Macilent per la desgràcia

deixí la nau i son ormeig.

No haurà estat profund somieig

que de tot n'ha fet fal.làcia?

Maldespert, a borbollades

prengué el sol mon món oníric:

"Lamenta't, doncs és verídic:

ton somni ha estat debades!"

Ara, Montse, nàiade et dic

puix captiu m'has fet d'un parany,

i és que per a tu, august malguany,

no alena vers prou bonic.

Oh la la!

2007-10-28T00:28:00.000+02:00

Hi ha dies en què tot quadra, dies en què les peces encaixen i en què tot plegat sembla que acaba tenint sentit. Dies en els que, com avui, en Hansel i la Gretel troben el caminet de còdols, en Wally es fa evident en tots els dibuixos, el teu cotxe cap exactament dins d’aquell espai buit al bell mig del centre urbà i dies en què, per fi, comprar aquell pernil a la botiga de sota casa acaba essent la millor opció. Vaja, que avui m’he comprat una americana de pell de xai que, mal m’està dir-ho, m’embelleix de tal manera que hauré de verificar les ordenances municipals abans de sortir al carrer, no fos cas que em detinguessin per escàndol públic.

Negaré, això sí, que en el meu darrer viatge a Buenos Aires m’hauria pogut comprar una americana molt semblant per 300 € menys...

Titelles

2007-10-25T22:59:00.000+02:00

EL TITELLA MISERABLE - Ets un brètol, un salvatge. Un inadaptat revestit d'antisistema i de noi maltractat per la vida quan, en realitat, no ets res més que un covard que va abandonar la lluita a la primera de canvi. Que ta mare t'abandonés als tres anys pot ser una desgràcia, però mai no pot ser una excusa. Ni tan sols no pot ser causa de res. L'única causa és la teva misèria.

EL TITELLA IMMÒBIL - Ara tots ompliran les tertúlies de frases grandiloqüents on criminalitzaran la teva immobil.litat, la teva no acció. Tots t'assenyalaran amb el dit i et posaran al costat de l'agressor. En serem uns quants, però, que també et creurem víctima, agredit, i que no gosarem afirmar que en el teu lloc hauríem fet quelcom de diferent (malgrat que desitjarem creure-ho amb frenesí). I ets agredit perquè les nits tot plegat se t'han tornat llargues, fredes i plenes d'ombres i remordiments.

LA POBRA TITELLA - No ho dubtis, has tingut sort. Molts d'altres titelles són i seran maltractats tant com tu i mai no es farà la meitat de la justícia que es farà en el teu cas. I se'n farà, de justícia. Se'n cuidaran prou de no fer-ne, perquè tots hem vist la veritat. Ara només ens cal inflar-la fins allí on ens deixin, tot desitjant que ben aviat tinguem l'oportunitat de maximitzar més titellades i girar la cara a les veritables tragèdies.

Què ens està passant???

2007-10-03T23:16:00.000+02:00

Avui, al Telenotícies informaven que la "comunitat" (em pregunto com pot haver trobat fortuna una expressió tan allunyada de la realitat) internacional ha aixecat les sancions a Corea del Nord, pel fet que aquest país abandonarà l'ús de l'energia nuclear abans de finals d'any. Com a contrapartida, rebrà dels EUA més de 3000 tones de petroli cada any per a cremar-lo i generar l'electricitat que tant necessita el país. La següent notícia és que unes imatges de satèl.lit han demostrat, fora de qualsevol dubte raonable, que el desglaçament del Pol Nord des de l'any 2005 és considerable i que enguany s'hi han assolit temperatures màximes de 22º, quan el normal seria no superar en cap cas els 5º.
Què ens està passant??? Quan deixarem de criminalitzar l'ús de l'energia nuclear argumentant riscos potencials, enlloc de treballar per minimitzar-los i aturar les agressions reals al planeta? No seria més senzill acordar amb Corea que permetés tenir inspectors residents a les seves plantes de l'Àgencia Internacional de l'Energia Atòmica?
Això sí, sempre ens quedarà París. I poca cosa més.