Madrid

Madrid, escena 1 (real):

Trio al bell mig del carrer Sevilla: ell, ella i el telèfon públic. Ell, tot dramàtic: "¡Que no me dejes, ossssstia! ¡No me dejes, por tus muertos! ¡Que soy capaz de hacer algo bárbaroooooo!". El telèfon, interpretant el típic paper de telèfon públic que és colpejat amb força per un tio al carrer Sevilla de Madrid. Sense variacions, sense espai a la improvització, sense sorpreses per a l'espectador: només un telèfon que és tibat, recargolat, esgarrapat i maltractat. Com tots els telèfons públics del món, vaja. Un paper trist per a un actor tan jove. Ella, brillant. Sobèrbia. Implacable. Primer, perquè una dona que és capaç de fer perdre els estreps de forma tan grotesca a un xicot tan crescut ha de ser necessàriament digna de conèixer-se i, segon, perquè és l'unic personatge de la tragicomèdia que s'ha dignat a romandre a l'altre costat de la línia telefònica per tal de no aparèixer davant dels passavolants del carrer Sevilla, estalviant-se, doncs, quedar tan en ridícul com els altres dos.

Madrid, escena 2 (realíssima):

Jove varó caucàsic rapat al zero, assegut (bé, en realitat "deixat anar") al terra del vagó 7 de la Línia 1 del Metro abraçat a una ampolla de Vodka mig buida, cantant allò de "¡Strapruska mirivskaiaaaa, plentdubitza kiriestrenkaaaa, fentsudiak triminibiii oc perestroikaaaa smirnoffff!" (traducció pels no russòfobs: "Si la botella és vooooodka, nena no tinguis pooooor, alça el colze enlaaaaaaireeeee i fes-ne un glopóóóóó!").

Madrid, escena 3 (real de veres de veres):

Novament al Metro (quin gran invent, per Bacus!). Adolescent nº1 a Postpubertina nº2: "Óyeme, pasa de él, si no te acepta tal y como eres no vale la pena, es un capullo. Créeme, no te rayes con ese tío". Postpubertina nº2, dirigint-se simultàniament a Adolescent nº1 i a Bollycao nº3: "Claro, eso lo decís porque vosotras sois tías de puta madre de metro setenta, y no me he quedado enana. Y además fea, que no voy a pillarme un tío por más que busque". Bollycao nº3 a les altres dues: "Pasa de todo, tía, que no merece la pena. Hay muchos peces y tienes que vivir el presente, y tampoco estás tan mal...". I ara, en Ximo que entra a escena (benvolguts ximonaires, aquí hi heu de posar un fons musical com de Príncep Blau que s'acosta a tres nenes bledes): mentre el convoi va apropant-se a la seva parada i redueix la velocitat, s'alça -i que n'és, de formós!-, assaja la seva mirada matadora davant del vidre de la porta i, mantenint la mirada, s'apropa a la Postpubertina nº2 i li diu: "Vamos, mírame... ¿y con esos maravillosos ojos color miel crees que no vas a dar el golpe? Por favor, que yo conozco a los hombres y miradas como la tuya nos vuelven locos...". I aquí el tren s'atura i s'obre la porta, i en Ximo que baixa mentre sent darrera seu com bateguen els tres cors adolescents i sent com el nivell d'autoestima d'una d'elles puja tres pams i mig (o com es mesura l'autoestima???).

Vaja, que la conclusió és... QUÈ COLLONS POT HAVER PORTAT EN WOODY ALLEN A ESCOLLIR BARCELONA SI AIXÒ DE MADRID ÉS UN FLIM DE PUTA MARE???

eQr