Donosti

Baixo escales, obro porta, aparto fum. Miro barra -sempre barra-, trio lloc i busco diari. No, el Diari de Tarragona no, gràcies. En sóc al.lèrgic.

- Què tal, David. Sí, el de sempre.

En David és el barman per excel.lència. Temes? Vols temes? Té temes: política (merda de classe política, tenim, ja t'ho dic jo), futbol (més com l'Oleguer, necessitem!), música (en Marc Parrot sempre busca arranjaments massa exòtics, creu-me), ecologisme (ser forestal no és una feina, és un destí), gastronomia (l'escalivada, o a la brasa o res de res)... Ja t'ho dic: tu comença, ell et segueix. I si no comences, ell ataca.

TV a tot volum, futbolí atrotinat, olor a humitat, cafè impresentable, xics fumant entre cometes a les escales, pòsters del Barça i de la Reial Societat, màquines escurabutxaques, llum indirecta... el paradís, vaja.

Fins la setmana que ve, Donosti. I l'altra. I l'altra. I l'altra. I l'altra...

I sí, prendré el de sempre. Com sempre. On sempre.

eQr